Selecciona Edició
Connecta’t

Ornitòleg Solsona

Novel·les com 'Allò que va passar a Cardós' són una sorpresa, i s’enfronten a un univers nou en molts sentits

La literatura catalana ha estat poc donada a recrear-se en el món muntanyenc. Ho pensava mentre llegia Allò que va passar a Cardós, l’excel·lent novel·la de Ramon Solsona. Certament hi ha hagut Víctor Català, amb aquella fita senyera de Solitud i dels Drames rurals, però el món de l’alta muntanya s’ha mantingut prou inexplorat pels nostres escriptors. Al País Valencià ha passat si fa no fa el mateix: l’única obra que em ve al cap és L’ambició d’Aleix, d’Enric Valor, on recrea l’acció en les muntanyes de la Marina Baixa.

Així les coses, novel·les com la de Solsona són una sorpresa, i s’enfronten a un univers nou en molts sentits. El Pirineu català, un escenari únic i incomparable, ha estat ben poc treballat. Fa uns anys, vaig ressenyar Dos taüts negres i dos de blancs de l’escriptor Pep Coll. Ja aleshores manifestava la troballa d’aquell magnífic escenari, i alhora trobava a faltar una literatura més muntanyenca. Pep Coll, en aquesta excepcional novel·la, aconseguia copsar el parlar del Pallars, amb uns personatges versemblants, plens d’humanitat i de vida, de carn i ossos: gent de vegades ferrenya i difícil, de poques paraules, de caràcter esquerp i encofurnat. L’escriptor de Pessonada no ha deixat pam del Pirineu sense trepitjar, i allò s’hi veu de seguida. Aquell és el paisatge i aquell el paisanatge.

Ara Ramon Solsona s’endinsa per la vall de Cardós: Solsona té un do especial per a captar la manera de pensar dels seus personatges i transportar-la d’una manera hàbil i identificativa. En L’home de la maleta fixava la manera de parlar dels barcelonins, empedrada de castellanismes, de localismes, de formes i tics familiars. En Allò que va passar a Cardós segueix aquest mètode, i aprofitant la construcció d’unes presses al riu, per a l’edificació de centrals hidroelèctriques, i l’allau de treballadors arribats de tot Espanya, crea una vertadera polifonia de veus. Tant se val que siguen andalusos, extremenys o catalans, tant se val que siga la Guàrdia Civil, el rector o el botiguer de Ribera de Cardós: tots tenen la seua manera, el seu tarannà lingüístic i, per això, mentre llegim sentim i entenem. Entenem el que va significar per a aquells llogarets d’alta muntanya l’arribada d’aquella gernació de treballadors, i com des d’aleshores tot va canviar, tot es va modificar i res va tornar a ser igual.

La novel·la avança seguint la investigació de la mort d’un Guàrdia Civil, amb adulteri inclòs, i és un bon motor per a mantenir l’atenció del lector. Però, al meu parer, la grandesa d’aquesta novel·la rau en l’elenc de personatges i en la seua parla: els germans Dinamita, Jaume de la Fusta, el sergent que tots coneixen com el Grapau: cadascú d’ells té el seu registre, perfectament definit i fixat. I aquella cridadissa de veus resulta impressionant. Solsona, com un bon ornitòleg, que distingeix tan sols pel seu cant les diferents espècies d’ocells d’un bosc, ha sabut fixar i identificar les veus d’aquells dies a les muntanyes asprives del Cardós. I el resultat és formidable.