Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Del caserío me fío’

Puigdemont ha comparegut donant la cara com ho fa un germà estudiós o que, almenys, ha fet els deures

Resulta que Junqueras va suspendre Pressupostos al juny, però a la recuperació de setembre s’hi ha presentat Puigdemont. No com qui suplanta el seu germà bessó per veure si fa el fet, sinó que, en tractar-se abans de res d’una qüestió de confiança, ha comparegut donant la cara com ho fa un germà estudiós o que, almenys, ha fet els deures. L’anterior president, Artur Mas, va sortir del despatx del president al Parlament acompanyant Puigdemont. És a dir, qui li va donar la tanda abans que la veu. I se’ls va unir, ja cap a l’hemicicle, el conseller d’Economia, Oriol Junqueras, i així es va representar sobre la marxa una nova forma de convergència (de presidents) i unió (de conseller).

La diferència entre el president Mas i el president Puigdemont és de traç i, per tant, d’estil i, per tant, abismal. En Mas la camisa sempre ha estat d’un blanc nuclear, fascinantment impol·lut, atòmic, i el vestit sòbriament negre. Amb Puigdemont la cosa canvia: camisa blau cel, com en les làmines de la Puríssima, i el vestit, blau mariner en terra de ningú. Mas és un monjo blanc, auster i ascètic pintat per Zurbarán. Puigdemont pertany a un barroc amb més tendència als angelets. En Mas hi ha patiment. En Puigdemont hi ha penitència. I això és el que ha vingut a explicar Puigdemont a la sessió d’aquest dimecres, que ha durat una hora exacta (el temps que es dóna a les visites de compromís).

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha obert la sessió, Puigdemont ha pujat al faristol, s’ha botonat l’americana caminant, ha preguntat al vicepresident primer de la taula, el seu company de partit Lluís Corominas, i ha begut un glop d’aigua. Llavors és quan ha començat a repetir la paraula excepcional moltes vegades. Resulta que tot el que passa en aquests moments és excepcional, i així el president ha garantit que el procés anirà d’“excepcionalitat en excepcionalitat fins a la normalitat final”. Via penitent, cap a la perfecció. Però per culminar-lo necessitarà la confiança, precisament, dels més desconfiats. Dels qui no es fien, per començar, ni tan sols d’aquest sistema en el qual estem atrapats. Puigdemont, com a bon liberal, sap que la confiança se sustenta sobre els diners i viceversa, que els diners són possibles perquè existeix la confiança, i per això ha comminat els diputats de la CUP advertint-los que per res vol la seva confiança si després no li aproven els pressupostos.

Des de la tribuna de convidats el contemplaven Artur Mas (a la dreta) que assentia i aplaudia com preguntant-se si tal vegada també aquests aplaudiments haurien hagut de ser per a ell, i el diputat al Congrés Francesc Homs (a l’esquerra), que tota l’estona mirava el mòbil, i romania sempre moix igual que un camperol orant en un quadre de Millet. Això, vist des de la tribuna; però des del punt de vista de Puigdemont, Mas era a l’esquerra i Homs a la dreta. Aristòtil va dir que cal confiar en els sentits. En acabar, no hi havia públic ovacionant ni esperant a les portes del Parlament, no hi havia ningú..., només un solitari munt de cotxes oficials escalfant-se sota el sol.