Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El secessionisme rocambolesc

La ciutadania capta la desproporció immensa que hi ha entre el somni que la independència era a la cantonada i la cruel realitat

Les estratègies del secessionisme han anat sent cada vegada més rocambolesques des que va estar una temporada llarga negant que una Catalunya separada d'Espanya deixaria d'estar a la Unió Europea. El rocambolisme s'inspira en les aventures de Rocambole, el personatge dels fulletons de Ponson du Terrail, grans best-sellers del seu temps. Un dia, Ponson va considerar que l'èxit de les seves històries estava mal pagat. Va reclamar un augment. L'editor va creure que podia prescindir dels seus serveis i va contractar diversos negres, aquests escriptors en l'anonimat que redacten les obres que d'altres firmen. Ponson du Terrail havia deixat a mitges una seqüència en la qual Rocambole es quedava tancat en una caixa forta. Com se'l podia treure? Ni a l'editor ni als negres se'ls acudia una solució. Va caldre trucar a Ponson i donar-li l'augment que sol·licitava. Va publicar un altre episodi del seu fulletó: “Havent aconseguit escapar-se de la caixa forta, Rocambole...”.

Aplicar aquest recurs a la relació de causes i efectes del procés secessionista va tenir uns inicis vistosos, fins i tot passar pel sedàs de la realitat i la crítica (percentatges de població a favor o en contra, nombre de manifestants, eleccions autonòmiques) per arribar a l'estadi actual d'hipotensió que va derivant tota la dinàmica de la secessió cap al que es diu el dret a decidir, inexistent en la semàntica jurídica. És inimaginable el dia després d'un referèndum sobre si o no al dret a decidir. Si surt sí, sobre què es decidirà? Si surt no, fins quan un altre referèndum?

Part del problema es troba en una assumpció parcial i excloent de l'herència moderna de la societat civil, la pràctica de la llibertat que ens és transmesa per les institucions que aquesta societat civil genera. El dogma secessionista va intentar alterar aquest estat de coses, sempre perfectible, i en algun moment, almenys aparentment, va estar a punt d'aconseguir-ho. La societat, de manera poc articulada, va reaccionar tardanament però ara veiem que Rocambole es va quedar tancat a la caixa forta perquè no hi ha el mínim consens per a una reconversió legal dels vincles de Catalunya amb Espanya.

En primer lloc, la ciutadania, fins i tot la de vot catalanista, ha captat la desproporció immensa entre la suposició que el somni independentista era a la cantonada i la realitat cruel dels obstacles que el secessionisme havia negat i que eren allà des del primer moment, com la no-permanència a la Unió Europea i la tasca ingent de reingressar-hi com a Estat independent entrant com a primera instància a les Nacions Unides, preparar tot el protocol de condicions, firmar milers de tractats, donar forma jurídica al nou Estat i, finalment, topar amb el vet de qualsevol dels països membres de la UE.

En segon lloc, en la hipòtesi d'un nou Estat, quines garanties tindria la societat civil en qüestions com la tolerància de la diversitat o el lliure intercanvi dels mercats? Actualment, l'ordre constitucional, encara amb friccions i distanciaments, manté l'imperi de la llei, fiscalització del govern, fair play electoral, l'esfera institucional, els drets individuals, la igualtat davant de la llei. No es pot legislar un Estat nou al marge de la societat civil. Els estadistes improvisats acaben com Rocambole, fent trampa en cada nou episodi del fulletó.

Intranquil·litza que, en el moment en què l'independentisme busca un altre efecte Rocambole per fer un pas enrere que sembli un pas endavant, reapareix el posicionament lingüístic excloent, com ha passat amb el pregó de la Mercè, o sobretot amb l'arravatament bufó lingüístic del manifest Koiné ,un remake de la nit dels morts vivents que sembla escenificat perquè la ciutadania castellanoparlant perdi, si en veritat n'hi havia en termes quantitatius, tota empatia amb la idea d'una Catalunya independitzada d'Espanya.

Queda algun Rocambole en el secessionisme? L'estoc de talent polític està en cotització molt baixa. El populisme afí a les doctrines de Podem potser absorbeix els serrells del populisme independentista. Costa no veure's tancat a la caixa forta i cal ser un personatge de Ponson du Terrail per sortir sense cap explicació i reprendre el relat. Sens dubte, Artur Mas no ho va aconseguir ni ho aconseguirà. No existeix un destí unívoc per a Catalunya, ni una inevitabilitat històrica de la seva essència. Sabem tant cap a on anirà la història, deia Oakeshott, com quina serà la pròxima moda en qüestió de barrets.

Valentí Puig és escriptor