Selecciona Edició
Connecta’t

El moment de Neymar

A partir de la continuïtat, Neymar té l’ocasió de reivindicar-se com l’hereu de Messi i, al mateix temps, de competir amb Cristiano Ronaldo

El jugador del FC Barcelona, Neymar, al partit contra l'Sporting.
El jugador del FC Barcelona, Neymar, al partit contra l'Sporting. Getty Images

Neymar va fer un bon partit a El Molinón, i no només pels dos gols que va marcar, sinó també pel lideratge que va assumir a l’equip en absència de Messi. El brasiler va estar pel joc i pel matx; aquesta vegada no se li va veure cap detall que convidés a denunciar el seu caràcter irreverent, ni tan sols quan va rematar el 0-5, res a veure amb el que va passar a Leganés; i al final, abans de retirar-se als vestidors, va anar a l’altra punta del camp, a la zona on hi ha les localitats reservades als seguidors amb discapacitats, per regalar una samarreta a un espectador i abraçar-se a un soci de l’Sporting amb la síndrome de Down.

Va semblar que Neymar havia tingut un atac de responsabilitat després d’haver estat acusat d’insensat, com si fos un nen malcriat que no es curarà mai perquè ja li ha anat bé ser com és, a Barcelona i al Brasil. La seva actuació a Butarque va ser tan comentada com la ressaca olímpica després de guanyar l’or als Jocs de Rio de Janeiro. Aleshores es va encarar als periodistes que l’havien criticat, va renunciar a la seva condició de capità i uns dies més tard fins i tot se’n va anar a la grada per discutir amb un aficionat que el criticava per malcarat i per fer-se el milhomes quan el que estava en qüestió era el Brasil i no Neymar.

Luis Enrique en canvi el va deixar disfrutar de l’èxit i li va regalar uns dies més de vacances abans de tornar a Barcelona, temps que va aprofitar per ballar, moure la pelvis amb Alves i Marcelo als vestidors de la selecció i reivindicar-se a les xarxes socials, fins a arribar al Camp Nou. Ara ja no hi té Alves, ni Douglas o Adriano, i s’entén amb Rafinha. No ha discutit mai tampoc Luis Suárez ni Messi. La fórmula del trident funciona, amb Luis Enrique. Els egos queden més dissimulats perquè tothom sap que no hi ha més amo que Messi. La lesió del 10 obliga a repassar per tant el paper de cada un dels jugadors, també de Neymar.

El brasiler ja va exercir de número 1 la temporada passada quan va faltar el capità de l’Albiceleste, i va tornat a fer de Messi a Gijón. Això vol dir que va agafar els galons, es va posar seriós, va arriscar en la passada, cosa que li va fer perdre algunes pilotes, i va ser el davanter que crea ocasions i fa gols després que Luis Suárez obrís de nou el marcador, una benedicció que l’equip agraeix molt, sobretot fora del Camp Nou. El repte és que mantingui aquesta determinació i aquest saber estar, estigui centrat en la feina, fins que a mitjans d’octubre torni Messi, segurament contra el Deportivo, abans de rebre el Manchester City de Guardiola.

A partir de la continuïtat, Neymar té l’ocasió de reivindicar-se com l’hereu de Messi i, al mateix temps, de competir amb Cristiano Ronaldo, víctima ara mateix del seu narcisisme, convençut que el Madrid hauria empatat a Las Palmas si Zidane no l’hagués canviat. Aquesta ha de ser una temporada decisiva per a l’exjugador del Santos. El debat Messi-Cristiano Ronaldo ha deixat sovint en un segon pla figures com Neymar, Bale, Benzema, Luis Suarez i sobretot Griezmann, que apareix com un jugador fiable i disposat a ser el nou rei del futbol, ara mateix candidat també a la Pilota d’Or.

Neymar ha de marcar distàncies amb Griezmann si vol ser el millor i si pretén cobrar més al Barça o fitxar per equips necessitats d’estrelles, com ara el Paris Saint-Germain. El brasiler sempre ha estat un jugador molt valent i, si de cas, se li recrimina que a vegades sigui massa frívol, provocador o insolent, fins i tot un bocamoll o un buscabregues, disposat a convertir cada driblatge en la jugada del partit, sobretot quan ja guanya el Barça. Tot i que el regat és la sort més preuada del futbol, perquè significa esquivar o enganyar el marcador, a peus de Neymar s’interpreta sovint com un escarni, com quan s’enfronta a contraris com l’Athletic.

Neymar suporta d’alguna manera una càrrega simbòlica negativa que alguns barcelonistes no consideren alinea a la seva decisió de rebutjar el Madrid. No deixa de ser curiós també que l’Audiència hagi reobert un dels seus dos casos quan només s’han jugat sis jornades de Lliga. El futbolista té la sensació que li volen fer la vida impossible, i d’aquí ve la necessitat que no es deteriori la seva relació amb el Barça si es vol que continuï al Camp Nou. Neymar, al capdavall, només té un problema: no sempre pren la decisió correcta, amb i sense pilota, però sembla que s’equivoca menys quan sap que se la juga, amb i sense Messi.

A més responsabilitat, més bon jugador és Neymar?