Selecciona Edició
Connecta’t

Hashtags i comunicació verbal no verbal

Les etiquetes de Twitter mostren la inesgotable capacitat d’innovar que té el llenguatge

Una llista de 'hashtags' en una xarxa social.
Una llista de 'hashtags' en una xarxa social.

Que les xarxes socials han revolucionat les comunicacions i les relacions és cosa que ja no sorprèn ningú. Probablement ja no som els mateixos. Però així com cada mitjà de comunicació ha redefinit el llenguatge a la seva manera, tot acomodant el codi lingüístic a les exigències del mateix mitjà, també les xarxes socials configuren una nova manera d’entendre el discurs. El text, encotillat en unes determinades condicions formals, troba a cada moment la via de garantir la comunicació i, sobretot, l’expressivitat.

Això es percep especialment en la manera com, a Twitter, els textos han acabat agafant un doble nivell de sentit, un de real i explícit (els 140 caràcters), i un altre de virtual, o pragmàtic, o interpretatiu, aportat pel hashtag, convertit en una mena de clau de volta metatextual. Creat com una manera d’indexar els tuits a partir d’un mateix element i agrupar-los, aquesta “etiqueta” ja no és tant un element marcador, sinó un desllorigador de sentits, la peça que falta per completar una comunicació que, per falta d’espai, sovint és insuficient.

La gràcia del hashtag, doncs, és que les seves possibilitats semàntiques són múltiples, i poden expressar-se alhora en un mateix missatge. Servidor hi va caure en escriure un tuit durant el Piromusical de la Mercè, en què s’homenatjava Prince i Bowie. Feia així: “Dos cops Purple Rain i cap Raspberry beret”, un missatge descriptiu que es completava amb dos hashtags: #vergonya i #piromusical, el primer per opinar sobre la indecència d’insistir en una cançó sobrevalorada tot prescindint d’una joia, i el segon situant el receptor en el lloc dels fets. Sense el doble recurs metatextual la comunicació esdevé del tot incompleta.

Així, cada cop més, el hashtag com a mera etiqueta està quedant limitat al seguiment televisiu, quan ens el posen en un extrem de la pantalla perquè la gent s’hi animi. Un ús ben corrent però molt allunyat de la potència que pren el recurs un cop assimilat com una estratègia verbal de comunicació no verbal, si se’m permet l’oxímoron, en tant que s’expressa amb paraules però aporta els matisos extralingüístics que, altrament, necessitarien molts més caràcters.

Vegem-ne alguns exemples. El periodista Albert Vidal sovint tuiteja frases singulars acompanyades del hashtag contextual #sibeusnotuitegis, tota una pista de les circumstàncies que envolten l’emissor: “¿Cómo se pudo elogiar tanto la figura de Lina Morgan?”, “Murcia pilla a todo el mundo lejos, que es lo bueno”, en serien dos casos recents. És un ús semblant al del hashtag habitual entre periodistes #sentitalaredacció, un compendi d’ocurrències com les que apunta Bel Zaballa, “No estic trempat però sí morcillón” o “Les notícies del Gerard Piqué i la Shakira em fan ‘rujar’ cada matí”. En aquests casos, el hashtag canvia del tot l’esquema de la comunicació, en tant que l’autor del tuit es converteix en canal (és un intermediari), mentre que l’emissor real del missatge queda en l’anonimat del context.

Hi ha hashtags que ens aporten una connotació que, altrament, vindria de la comunicació no verbal, especialment amb el to de veu. Tot allò que concorre en l’emissió d’un acudit, una ironia o una broma acaba essent expressat amb el coixinet precedint aquests mots, tota una estratègia per encapsular la pragmàtica en els límits de la pantalla. I en tot moment podem afegir opinions i matisos a les nostres pròpies paraules, com qui es queixa d’alguna cosa i en acabat afegeix #janhihauntip o #prou, que vindria a ser com un cop de puny a la taula. I tenim també hashtags que demanen del receptor una certa complicitat de compartir informació no explícita. Ho fa per exemple l’editor Josep Lluch parlant d’un llibre d’Adrià Pujol Cruells, quan assenyala un terme present en la narrativa de l’autor: “Si voleu saber què és el #collonar i que us protegeixi tota la vida, aquest és el llibre que us cal”. Què guanya Lluch marcant el mot collonar amb el coixinet? No pas indexar-lo, sinó aportar-li sentits que ens convoquen a compartir la poètica de Pujol (i ara no sé si estic collonant).

Què ho fa, doncs, que el coixinet condensi tantes possibilitats? Resulta sorprenent que, encara ara, estiguem descobrint #elpoderdelaparaula.