Selecciona Edició
Connecta’t

Així arriben els partits al debat de la qüestió de confiança

Les divisions i els processos de reajustament interns afecten gairebé tots els grups parlamentaris

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont. EFE

La política catalana va entrar fa quatre anys en una espiral en la qual encara segueix immersa i sense que se n’endevini el desenllaç. Procés, full de ruta, salt de pantalla, mandat democràtic, majoria social o silenciosa, referèndum unilateral, eleccions plebiscitàries i declaració unilateral eren fins al 2012 expressions i vocables insòlits, però des de llavors s’han incorporat al llenguatge polític, especialment dels líders sobiranistes. Mai, en els 36 anys que ja fa que es va restablir el Parlament, s’havia presentat una qüestió de confiança per part del president de la Generalitat. Segurament perquè mai, des de llavors, l’escenari polític era tan incert ni existia un Govern amb tan poc suport parlamentari. Carles Puigdemont va decidir prendre aquest camí després del veto de la CUP als Pressupostos d’aquest any, un altre escenari que tampoc s’havia produït mai des del restabliment de l’autonomia.

Les eleccions del 27 de setembre del 2015, ara fa un any, van passar pàgina definitivament, amb un Parlament més fragmentat que mai i uns grups parlamentaris que des de llavors han acusat tensions internes. Aquesta és una fotografia aproximada de l’estat dels partits polítics.

JUNTS PEL SÍ. En tensió. La necessitat de convocar un referèndum per proclamar la independència a mitjan any que ve divideix des de fa mesos el grup parlamentari del qual formen part l’antiga Convergència i Esquerra Republicana. El partit que va ocupar l’hegemonia política a Catalunya durant dècades intenta sacsejar-se com pot la pressió de la CUP per apostar per la unilateralitat com a solució política, mentre que els republicans se situen en una posició més equidistant i fan contínuament l’ullet als anticapitalistes, però sense oblidar que formen part d’un govern presidit per Carles Puigdemont.

CIUTADANS. Amplificats. El partit d’Albert Rivera és la segona força al Parlament amb 25 diputats, però aquesta representació amb prou feines produeix efectes polítics a la Cambra i en la vida política. Més pendents de resultar decisius a Espanya que a Catalunya i després dels resultats de les dues últimes eleccions generals, la formació taronja sembla condemnada a exportar més enllà de l’Ebre aquest paper gairebé irrellevant que ha tingut la seva cirereta amb el càstig sofert en les eleccions gallegues i basques.

PSC. Es busca líder. Els socialistes catalans no aixequen el cap en unes eleccions des que van perdre la Generalitat i el Govern d’Espanya i cada consulta es converteix en el pitjor resultat recollit fins llavors. Ara estan immersos en un procés insòlit de primàries per triar el seu primer secretari i el dilema està entre Miquel Iceta, un lampista del PSC que va arribar a líder per incompareixença de Núria Parlon i l’alcaldessa de Santa Coloma que, ara sí, quan la sagnia socialista sembla acabada, vol posar-se al capdavant del partit. La solució, el 15 d’octubre.

CATALUNYA SÍ QUE ES POT. Dividits. El grup parlamentari hereu d’Iniciativa per Catalunya havia conviscut de manera harmònica en la seva pluralitat fins que el secretari general de Podem, Albano Dante Fachin, va donar un cop de puny a la taula per clamar contra el monopoli parlamentari dels ecosocialistes. Al final han arribat a un acord i es repartiran els torns d’intervencions en els debats de la moció de confiança, de política general i de Pressupostos, però les discrepàncies segueixen latents. Especialment amb el procés sobiranista.

PP. En espera. Xavier García Albiol és el líder parlamentari del PP, però no del partit a Catalunya. Fa mesos que els populars haurien d’haver celebrat un congrés per ungir l’exalcalde de Badalona en substitució d’Alicia Sánchez-Camacho, però l’espiral interminable d’eleccions ho ha impedit. Mentrestant, PP i Ciutadans segueixen escenificant en el Parlament la cara més combativa contra el sobiranisme.

CUP. Un enigma. Els anticapitalistes van deixar Puigdemont a l’estacada amb els Pressupostos d’aquest any, però han anunciat que l’ajudaran a superar la qüestió de confiança. Cal veure què faran amb els comptes per al 2017 i què exigeixen al Govern català per fer-ho possible. Els seus complicats equilibris interns, entre l’ànima que dóna prioritat a l’independentisme i la que advoca perquè el primer són les polítiques socials, fan imprevisible un pronòstic, encara que sembla que el més probable és que acompanyin Junts pel Sí fins al final de la legislatura.