Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La bala de plata

Resultaria del tot incomprensible que l’independentisme desaprofités l’oportunitat d’enviar Rajoy a l’oposició mitjançant els seus escons decisius al Congrés

Els diputats d'ERC al Congrés Joan Tardà i Gabriel Rufián.
Els diputats d'ERC al Congrés Joan Tardà i Gabriel Rufián.

L’exigència de la consulta o referèndum a Catalunya ha estat esgrimida fins ara com a condició innegociable per ERC i PDC enfront de l’aspirant socialista a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez, per configurar una majoria eventual de relleu a l’agònic Govern de Mariano Rajoy. Però n’hi ha prou amb treure-li el caràcter d’innegociable a aquesta condició perquè el panorama polític espanyol, i el català, s’obri i s’aclareixi positivament.

El caràcter inamovible d’aquesta condició priva els independentistes catalans de la flexibilitat i el marge de maniobra necessaris per abordar una negociació tan delicada i complexa com la requerida per a un canvi de Govern a Espanya. Com que això és així, el factor que els engarrota no és, no obstant això, tant el referèndum en si mateix com els terminis que els mateixos independentistes s’han fixat innecessàriament per a aquest. Estan segons ells, a nou mesos del seu Dia D i la seva Hora H. Fixar-se voluntàriament un deadline d’aquest tipus és una perfecta insensatesa, explicable només per la intervenció en el procés d’una força política crescuda i alimentada en la irresponsabilitat com és la CUP.

L’absència de cap responsabilitat de govern és el que permet mantenir indefinidament posicions maximalistes, ja que mai han de confrontar-se amb el principi de realitat. Sembla que a la CUP li està arribant l’hora de madurar, ni que sigui una mica, ja que va a haver de passar en poques setmanes el mal tràngol de donar al president Carles Puigdemont la confiança parlamentària que aquest els exigeix i aprovar-li, a més, els pressupostos de la Generalitat que li van rebutjar fa un parell de mesos.

La maduresa, no obstant això, difícilment arribarà a un partit català fins que no estigui present al Parlament espanyol, on com tots saben, s’expressa una relació de forces determinant també a Catalunya.

Les direccions d’Esquerra i la vella Convergència ho saben perfectament. En el Congrés dels Diputats es juga la batalla de la qual pot sortir una solució negociada que els permeti sortir mitjanament airosos de l’atzucac en què els ha ficat la ingenuïtat d’haver-se donat un termini de 18 mesos per crear un estat català. Aquesta és la raó per la qual, ara, sorgeixen a Convergència els dubtes sobre si aportar o no el suport parlamentari a les Corts per derrocar Mariano Rajoy i enviar el PP a l’oposició.

Puigdemont va encertar-la plenament quan va interpretar els resultats de les eleccions de juny com un sonor i rotund rebuig de l’electorat català al PP. Una autèntica censura, un “vagi-se’n senyor Rajoy” que seria irresponsable no atendre. Els escons d’Esquerra, el PDC i el PNB constitueixen al Congrés dels Diputats el complement suficient per a la majoria alternativa que Pedro Sánchez podria formar si ells s’avenen a negociar-la i Podem accepta entrar en el joc.

És totalment injustificable que ERC i PDC desaprofitin l’oportunitat d’or que les matemàtiques parlamentàries han posat a les seves mans. Seria incomprensible que les direccions d’ERC i PDC fessin seu l’argument del PP que els escons dels independentistes no han de comptar a l’hora de formar majories al Congrés dels Diputats. És un argument ideològic, propagandístic, no polític, que es contradiu amb la realitat: en l’actual composició del Congrés, aquests vots sí que serveixen per formar una majoria alternativa o per perllongar irresponsablement la recuperació del PP després de la seva derrota de fa gairebé un any. I són tan legítims com tots els altres.

Les direccions d’Esquerra i el PDC tenen a les seves mans la bala de plata que pot posar fi a la feble majoria relativa de dretes que el PP i la seva marca blanca defensen des del 20-D del 2015. Tenen, a més, un motiu claríssim per fer aquest pas. I és que totes les dades electorals i demoscòpiques mostren que al moviment independentista li falta de moment una part del suport electoral i social imprescindible per convertir-se en la majoria suficient necessària per a la magnitud del seu propòsit. Si vol aconseguir-la, necessita temps, entre altres coses.

Temps és, precisament, un dels elements que pot posar-se sobre la taula de negociacions amb Pedro Sánchez i Podem d’una majoria alternativa al PP. Cal estar cec per no veure-ho. I si no ho veuen, és que són víctimes d’un immediatisme que els obnubila. Obliden que a la causa catalana, qualssevol que siguin els seus objectius, li és imprescindible l’aliança del progressisme espanyol.