Selecciona Edició
Connecta’t

Els perfils de Philippe Halsman

Una exposició al CaixaForum reuneix unes 300 imatges de l'icònic fotògraf

El retrat de Salvador Dalí per a la 'Jumpology' de Halsman. Veure fotogaleria
El retrat de Salvador Dalí per a la 'Jumpology' de Halsman.

La pretensió d'un artista de captar l'essència dels personatges principals de la seva època és ben coneguda i té una llarga tradició. Retrats, perfils literaris, busts... Cada autor i cada tècnica, a la seva manera, prova de trobar el jo que s'amaga rere el posat d'un rei sanguinari, un escriptor prolífic o una estrella de cine. En el cas de la fotografia, mentre alguns artistes com Henri Cartier-Bresson buscaven captar "l'instant decisiu" per entendre la realitat, d'altres van apostar per preparar al màxim les fotografies, buscar el posat més pensat, i a partir d'aquí, fer caure la màscara del personatge i prendre-li l'essència. Aquest tipus d'imatges són les que es poden veure al CaixaForum, fins al 6 de novembre, en la retrospectiva més extensa que s'ha fet del fotògraf Philippe Halsman.

Halsman (Riga, 1906-Nova York, 1979) va tenir la sort de viure en uns anys de gran moviment artístic a Europa i als Estats Units, i l'encert d'aprofundir en l'experimentació artística per mitjà del màrqueting i la publicitat. Per ell, que un producte —una imatge, una portada de revista o un cartell publicitari— hagués de tenir èxit comercial no treia que pogués tenir una gran qualitat artística i que li servís per a la seva recerca de la identitat dels retratats, un objectiu que el va apropar als psicoanalistes i surrealistes de l'època. Bona prova d'això són algunes fotografies que s'exposen al CaixaForum, com per exemple les imatges publicitàries de la pel·lícula d'Alfred Hitchcock Els ocells, o el centenar de portades de la revista Life que van ocupar les seves instantànies.

La recerca del jo va trobar la seva gran eina en el projecte que Halsman va anomenar Jumpology. El procediment era el mateix que fan servir actualment milions de persones amb un telèfon mòbil imitant, segurament sense saber-ho, la idea de Halsman: saltar davant de la càmera en el precís instant en què sona el clic. Així, creia el fotògraf, posava el model en un posat extrem —l'obligava a saltar tantes vegades com calgués fins que aconseguia la imatge— que alhora deixava entreveure els moviments més impulsius dels personatges.

D'aquesta manera, Halsman va fer saltar un estirat Richard Nixon, uns elegants —sense mitjons— ducs de Windsor o una alegra Audrey Hepburn. En tots els salts s'entreveu la persona rere el personatge: ganyotes de por o vertigen, punys tancats, cames estirades o flexionades... Totes les decisions a l'hora de fer el salt mostren la naturalesa dels models. Precisament això és el que va espantar una jove Marilyn Monroe quan Halsman li va proposar de participar a Jumpology: no volia que li descobrissin l'essència. Anys més tard, no obstant això, va accedir-hi, i la sessió a la recerca de la foto perfecta va ser de tres hores. amb 200 proves.

Un dels elements més interessants de l'exposició —més enllà de les fotografies, que són tan famoses que tothom les pot tenir al cap— és la mostra dels fulls de contacte de les sessions, és a dir, totes les imatges que el fotògraf prenia abans d'arribar a la que considerava perfecta. A més de les de la sessió de la Marilyn també hi ha exposades les proves per al retrat en ple salt del seu altre gran model, Salvador Dalí. La imatge, plenament surrealista, combina el pintor, un quadre, tres gats, una cadira i un raig d'aigua. Les fotografies que es van fer a la sessió mostren la dificultat, i segurament la diversió, que va comportar: "Dalí salta tard" o "la foto està bé però surt la secretària" són algunes de les anotacions que va fer Halsman al costat de les proves. 

Amb Dalí va establir una gran amistat i un diàleg artístic molt profitós. Seves són les fotografies que tenen com a protagonistes els bigotis del pintor, en una altra mostra de la manera de treballar que tenia Halsman: estar moltes hores amb el model, tenir-hi una gran relació, fer-lo posar de mil maneres i aconseguir, així, que aparegués la personalitat del retratat. En el cas de Dalí, tal com ell va deixar escrit al costat d'una fotografia del seu bigoti, és evident: "Què és el surrealisme? El surrealisme sóc jo mateix".