Selecciona Edició
Connecta’t

Pregó amb perruques barroques

El mateix dret que assisteix Puigdemont per rebre La Coronela, el té Colau per convertir la visió obrera i perifèrica de Javier Pérez Andújar en protagonista del pregó de La Mercè

La Diada passada va ser un altre èxit de mobilització independentista. Centenars de milers de persones van tornar a sortir pacíficament i ordenadament al carrer per reivindicar per cinquè any consecutiu la independència. Al matí, a l’Ajuntament de Barcelona, regidors de CiU, Esquerra i la CUP es van espavilar per desafiar la fatwa llançada per l’alcaldessa Ada Colau contra l’acompanyament de la Coronela fins a l’ofrena floral. Els nacionalistes catalans van facilitar que l’esmentada associació patrioticohistòrica, que recrea el cos austriacista defensor de Barcelona el 1714, trenqués el veto i partís en comitiva des de les hostils dependències municipals cap al territori amic de davant, la Generalitat. El president Carles Puigdemont –que ja havia anticipat la seva hospitalitat a la Coronela, i a les perruques barroques dels Miquelets– els va rebre. Per als sobiranistes es tractava de contrastar la seva tolerància enfront de l’atemptat contra els bons costums dels comuns.

Aquest va ser un capítol més en l’enfrontament entre la rive gauche i la rive droite o federals i confederats, segons la denominació que es prefereixi. Sigui com sigui, el combat simbòlic sempre continua amb munició nova. Mentre ressona la pugna sobre l’exposició del Born i el seu Franco decapitat, la història sembla seguir el guió de La guerra dels mons de H. G. Wells: el fum negre succeeix el raig calòric dels marcians. Per això no sorprèn el nou episodi de divergència sorgit a propòsit del pregó de la Mercè. La designació de Javier Pérez Andújar, escriptor i cronista d’aquest diari, ha inflamat les essències nacionals. Les ires de nombrosos independentistes s’han expressat de forma virulenta a les xarxes socials, no en va l’imaginari sobiranista està ferit des que l’oriünd de Sant Adrià de Besòs qualifiqués en una crònica mordaç la manifestació multitudinària de l’11 de setembre del 2014 d’ordenat i dirigit “parc temàtic”.

Nouvinguts a la desobediència, alguns independentistes van decidir espolsar la vella perruca barroca i, a manera de Felip V, combatre l’afront del pregó de Pérez Andújar. L’actor i còmic Toni Albà, amb el patrocini de diverses empreses patriòtiques, l’aval de famoses empreses periodístiques i caracteritzat de simpàtic Borbó opressor, va ser l’antídot sobiranista al greuge unionista. Va sortir en companyia de l’activa Coronela del Fossar de les Moreres i va fer un pregó a la plaça de les Olles, allà on les tropes de Felip V van exhibir durant una dotzena d’anys el cap del general Moragues.

Les perruques borbòniques autocràtiques van aconseguir mobilitzar els seduïts, fent bo allò que el partit es reforça depurant-se, tesi que el seu autor, Josif Stalin, va portar a la pràctica a consciència. La voluntat de créixer convencent de l’independentisme –encara minoritari en nombre de vots– hauria d’anar lligada, pel seu propi interès, a no fer vida exclusiva en els cenacles d’oració patriòtica.

El mateix dret que té el president de la Generalitat a rebre la Coronela o a anar a la manifestació independentista de l’11 de setembre, el té l’alcaldessa Colau –que també va acudir a la marxa de la Diada– per convertir la visió perifèrica, popular i obrera de Javier Pérez Andújar en protagonista del pregó de les festes de la Mercè. Cadascú es deu, amb encerts i errors, a la seva afició: Puigdemont pretén governar per als independentistes transversals, Colau per la Barcelona popular transversal. Hi ha punts de trobada entre tots dos mons, però també de rebot.

Pérez Andújar és incòmode per moltes raons. Les crítiques dels seus articles periodístics no fan concessions ni a partits ni a sindicats. I és poc grat a cert independentisme el seu Catalanes todos, una radiografia sense complexos i amb humor dedicada a aquells catalans que trenquen el confortable relat nacional de l’enemic exterior, perquè van lluitar amb Franco i van créixer sota la seva dictadura nacionalcatòlica. En el seu Diccionario enciclopédico de la vieja escuela, Andújar recrea el seu univers cultural de món perdut, forjat en la cultura d’enciclopèdies pagades a terminis i tardes de cinema, novel·les i còmics, molt comú en la vella perifèria barcelonina, a la qual alguns independentistes –no tots, insisteixo– s’aproximen com si es tractés dels dowayo del Camerun.

Certament és difícil endevinar quin futur somien alguns, però determinades actuacions i conductes només presagien inquietants malsons.