Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un torneig literari

D’una part, la ciutat gran, moderna, mestissa inclusiva. De l’altra, la nació petita, antiga, uniforme, excloent

Andújar durant el pregó.
Andújar durant el pregó. EL PAÍS

Barcelona creix. No és segur que Catalunya l’acompanyi. Potser tinguin raó les cassandres del nacionalisme, amb Jordi Pujol al capdavant, quan assenyalen que la nació catalana es troba en un moment crucial de la seva història, en què s’enfronta al dilema tràgic, a vida o mort, entre conformar-se a una decadència sense fi o fer un salt insòlit i inesperat com seria la independència.

Hi ha moltes dades que desmenteixen la fi de la nació catalana, anunciat per l’independentisme en el cas altament probable que no aconsegueixi els seus objectius. No és qüestió de repetir els tòpics ja coneguts sobre l’estat de la llengua, la demografia, l’economia, les infraestructures o l’atractiu internacional del seu principal atot i major riquesa, que és la metròpolis barcelonina.

Això no importa a qui s’ha convençut, i n’ha convençut molts altres, d’exactament el contrari. Steven Pinker té tres explicacions per al pessimisme contemporani que serveixen perfectament per al cas dels independentistes. En primer lloc, la força de la informació negativa, que porta a retenir les coses dolentes que ens han succeït i a oblidar-nos de les bones: les primeres són fruit d’injustícies immerescudes i les segones són realitats descomptades a què tenim dret. En segon lloc, la cultura de la crítica moralitzadora, amb la qual rivalitzem amb els nostres conciutadans en una subhasta pel que fa a compromís i agudesa negativa. I, en tercer lloc, la nostàlgia d’una edat daurada que no va existir mai, però que ens permet somiar en un món, o un país, molt millor que el que coneixem.

Així és com la realitat va per una banda i la imaginació independentista va per una altra, en un divorci molt similar al que s’està produint entre economia (en plena recuperació) i política (totalment paralitzada). Ningú diria que la ciutat més brillant i emergent, almenys de l’àrea europea i mediterrània, que és ara mateix Barcelona, sigui la capital d’una nació oprimida, fiscalment espoliada, desatesa en les seves necessitats de transports i comunicacions, colonitzada per una oligarquia aliena d’un estat estranger, la justícia del qual és manipulada pel seu Govern per tal que es dediqui a perseguir amb acarnissament els dirigents democràtics que van gosar ni més ni menys que posar les urnes perquè els pobres catalans s’expressessin lliurement.

Moltes són les energies i pressupostos invertits a promoure aquesta idea, amb el resultat ja conegut pel que fa a l’hegemonia del relat independentista sobre la història d’aquesta petita nació en marxa cap al seu alliberament. Però tot té un límit, encara que sigui més per saturació que per l’actuació de forces de signe contrari. I el límit sembla que ja s’ha assolit, si jutgem per l’indici prou sòlid que va proporcionar dijous la confrontació entre dos discursos, relats o escenificacions, tant se val el nom, sobre la ciutat i la nació, Barcelona i Catalunya, amb motiu del pregó de les festes de la Mercè.

D’una banda, la joia literària que va ser el pregó amb el qual Javier Pérez Andújar va obrir les festes de la Mercè. De l’altra, “la festa carlista”, amb “aire de penó antic, trabuc i fins i tot de missa” –paraules de David Cirici, al diari independentista Ara– , ripios en castellà i discurs en català del “populisme més primari” a càrrec del comediant Toni Albà, disfressat com un Joan Carles que s’ha disfressat de Felip V. A la plaça Sant Jaume, la ciutat gran, moderna, mestissa, inclusiva. Al Pla de Palau, la nació petita, antiga, homogènia, excloent.

Els convocants, majorment del partit sense nom, abans Convergència i orfes de la gran Cassandra del catalanisme, es van acollir a l’ofensa preventiva per lluitar pel territori hegemònic davant la irrupció de Barcelona en Comú i Podem. Qualsevol altre pregoner que no pertanyés a la seva congregació hauria estat sotmès al mateix escrutini escrupolós per castigar-lo amb el boicot pels pecats de manca de respecte i insults als pobres catalans que volen independitzar-se.

Error fatal. Millor no plantejar batalles que es poden perdre. A la Catalunya de Toni Albà no hi cap l’escriptor Pérez Andújar, però a la de Pérez Andújar hi cap, i fins i tot és imprescindible, la Catalunya malhumorada de Toni Albà. Aquest és el resultat que dóna el marcador al final de la contesa. Tots a favor de la llibertat d’expressió, esclar, encara que uns més que els altres, esclar. Els més llestos, com Esquerra o l’exalcalde Trias, s’han apartat d’aquest torneig literari. I els altres haurien de escoltar els bons consells que arriben des de les seves pròpies files: “Si convertim l’independentisme en una cosa antipàtica i intolerant per als qui encara dubten, prendrem mal”.