Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El crit de Bustillo

Miguel Ángel Bustillo, davanter aragonès del Barça, va morir el passat dia 3, a punt de fer 70 anys

El crit de Bustillo Ampliar foto

Hi ha penes que no se'n van mai a la vida, ni tan sols quan ja no hi són ni el botxí ni la víctima, perquè tots dos formen part d'un dolor infantil que mai s'esborra sinó que sempre reapareix quan comença la Lliga. Parlo de l'empremta que va deixar en el barcelonisme Miguel Ángel Bustillo, el davanter aragonès que va morir el passat dia 3, amb 69 anys.

Bustillo va ser abatut per Pedro De Felipe, central del Madrid, el 14 de setembre del 1969, en un partit corresponent a la primera jornada disputat al Bernabéu. El saguer va entrar a destemps amb les dues cames i li va trencar el genoll esquerre, encara que a mi em va semblar que li havia partit en dos pel crit esquinçador de l'ariet, colpidor pels qui vèiem el partit per televisió al bar de Perafita.

Jo llavors era un nen a qui faltaven els cromos de Neme i Batalla per completar l'àlbum i es resistia a ser del Madrid malgrat la insistència d'un veí acabalat que em convidava a veure els partits del seu equip quan jugava a Sabadell. Vaig estar a punt d'anar a la Creu Alta abans que al Camp Nou. Res no venia més de gust a una criatura de poble que sortir un diumenge de passeig futbolístic, fos al Vallès o a Barcelona.

Encara que es declarava culer, al meu pare no li agradava el futbol; la meva mare no tenia temps per al joc i mai vaig tenir un oncle que m'iniciés en el barcelonisme, de manera que sense tradició familiar em vaig aficionar al Barça al bar pels partits i els resums de televisió i pels desplaçaments que s'organitzaven per al Gamper. M'encantava tant l'excursió com el futbol i m'emocionava igual xerrar amb el xofer de l'autocar que veure als fitxatges del Barça.

El clàssic ajuntava molta gent i aquell dia em sentia més acompanyat que mai quan De Felipe va abatre Bustillo, que havia marcat dos gols en els primers cinc minuts i es presentava com el successor del cèlebre Marcelino, disposat a desequilibrar el torneig a favor del Barça. La jugada va ser tan òbvia que no va merèixer cap més resposta que un gemec que encara dura per la brutalitat del saguer, la indefensió del davanter, la complicitat de l'àrbitre, la depressió del FC Barcelona i el mutis del Madrid.

El col·legiat Ortiz de Mendíbil no va xiular ni falta, recusat amb anterioritat pel Barça després d'allargar vuit minuts un clàssic, fins que va marcar Veloso. El Madrid tampoc va tirar la pilota fora. I el FC Barcelona al final va signar un empat a tres com a homenatge al caigut Bustillo. El compendi de greuges va ser tan notori que el barcelonisme va tenir arguments de sobres per reforçar el seu feble caràcter i donar per perdut un altre títol, recentment iniciada la Lliga.

Els jugadors del Barça asseguraven que en molts camps els rivals buscaven les seves cames davant la impunitat dels àrbitres, conxorxats amb el poder que tenia el Madrid. I aquelles generacions perdedores van trobar la prova del delicte en el moment en què els partits van passar a ser televisats, com la nit de la lesió de Bustillo, o el 6 de juny del 1970, quan Guruceta va sancionar com a penal una falta fora de l'àrea de Rifé a Velázquez.

Fins i tot vaig arribar a pensar que a Benítez, aquell imponent lateral que va morir l'abril del 1968 en vigílies d'un nou duel al Camp Nou, el va enverinar un cambrer del Madrid. Els diaris que ens arribaven no explicaven les coses com imaginàvem i les declaracions dels protagonistes reforçaven les nostres suposicions: Guruceta, Ortiz de Mendíbil i De Felipe mai van admetre la seva falta o error. Els desmentiments subratllaven les meves conviccions de tal manera que em vaig abraçar al barcelonisme irracionalment, com passa en el futbol, fins que el Leeds de Bremer va eliminar el Barça de Cruyff de la Copa d'Europa. Aquell Sant Jordi del 1975 vaig advertir que els mals blaugrana no sempre eren culpa del Madrid i de Franco. Alguns no perdonem a la junta que prescindís de Juan Carlos i Sotil per fer lloc a Neeskens i Clares quan la federació no va autoritzar el tercer estranger. Res millor per guarir el victimisme i la fatalitat sense perdre la condició de seguidor blaugrana que abraçar-se a l'obra de Manolo Vázquez Montalbán i la rèplica de Javier Marías.

Ja és sabut que als catalans se'ns acusa de construir un relat de qualsevol cosa, fins i tot d'un partit, però a molts dels qui ens afiliem a la causa culer sense anar al camp, perquè els nens de poble de llavors teníem el Camp Nou tan lluny i tan a prop com avui Nova York, l'udol esquinçador de Bustillo i el silenci administratiu va ser una prova irrefutable de la trepitjada que patia el Barça per part del Madrid. Calia reescriure la història des dels dos bàndols.

Cruyff, Guardiola i Messi després van posar fi al complex blaugrana i el lament va passar a ser blanc per boca de Mourinho. Amb el temps, el periodisme de club va substituir el periodisme esportiu i es va fer difícil exercir l'ofici sense militar en un dels dos equips ni afirmar-se a costa de renegar del rival. Res va entristir més Bustillo que en vida ningú li demanés perdó per la tríada que va acabar amb el seu somni i el del Barça. Fins i tot en algun mitjà va costar trobar un buit per a la seva necrològica quan per a una generació va ser la fe de baptisme per la seva gloriosa i cruel estrena de lliga al Bernabéu. La televisió ja és a tot arreu i avui debat si Neymar és un provocador i el braç de Sergio Ramos resulta ser una extensió de la seva cara mentre Filipe Luis ensenya a les xarxes el seu peu de Crist crucificat per Suárez.