Selecciona Edició
Connecta’t

Del biberó a la metralladora

Lluís Pasqual posa en escena la terrible batalla de l’Ebre, en què van morir nanos de 17 anys

In memoriam, obra sobre la Guerra Civil dirigida per Lluís Pasqual.
In memoriam, obra sobre la Guerra Civil dirigida per Lluís Pasqual. EL PAÍS

A la majoria encara no els deixaven arribar tard a casa, ni fumaven ni tenien xicota. Molts encara no s’afaitaven. Però els van enviar a la guerra, i a la mort. S’adjudica a Federica Montseny el fet d’haver-los posat el nom pel qual se’ls coneix col·lectivament: la Lleva del Biberó (“17 anys? Però si encara han de prendre el biberó”). Eren els nois de les lleves republicanes del 1938 i 1939, 30.000 joves nascuts el 1920 i 1921; amb la seva incorporació obligatòria a files, el bàndol republicà va tractar de pal·liar la manca de soldats provocada per la sagnia de dos anys de guerra civil cruenta. El juliol del 1938 es van enviar molts d’aquests soldats, després d’una succinta instrucció, molt insuficient, a combatre en el pitjor enfrontament de la contesa, la batalla de l’Ebre, un escorxador. El conyac que es bevia ritualment —per infondre coratge— abans de creuar el riu va ser per a molts, com explica l’historiador militar Juan Carlos Losada, la primera copa de les seves vides, i potser l’última. Es van convertir en carn de canó i la majoria no en va tornar.

Ho fan d’alguna manera ara, 78 anys després, en un muntatge insòlit, emotiu i espectacular del Teatre Lliure (Barcelona), In memoriam, que dirigeix Lluís Pasqual i que obre el 30 de setembre al Teatre Municipal de Girona la programació del festival Temporada Alta (i es veurà després al Lliure del 14 d’octubre al 13 de novembre). L’obra, basada en testimonis reals, vol ser un homenatge a aquells pobres nanos massacrats.

“Un oncle meu va ser soldat de la Lleva del Biberó, i va morir”, explica Lluís Pasqual. “Era un tema que per aquest motiu m’interessava especialment, i aquestes coses acaben sortint”. Pasqual subratlla que “la generació dels meus pares va ser una generació de silenci, i ha arribat el moment de trencar aquest silenci i explicar una història que ha de ser explicada. Expliquem el que va ser i ho expliquem fent-ho, aquest és el repte”. El director, autor també de la dramatúrgia i de l’amalgama de textos extrets i sintetitzats de l’allau de cartes, diaris i records, va conversar amb diversos supervivents de les lleves que li van oferir el seu testimoni directe per conformar l’espectacle. L’obra segueix la peripècia de sis joves des que els criden a files fins que acaben, bruts, esparracats, desesperats, embolcallats en l’olor de cordita i mort, en una trinxera de la serra de Pàndols, aquell infern on les cotes canviaven de mans contínuament i es lluitava amb una ferocitat embogida sense donar treva ni esperar-la.

Els sis actors, membres de la Nova Kompanyia del Lliure i amb edats compreses entre els 22 i els 27 anys, es van posant a poc a poc en la pell dels biberons des que comença la funció, es transformen en ells. Representen la vida dels soldats inexperts interactuant amb una pantalla on es projecten audiovisuals impressionants creats per Franc Aleu, que inclouen imatges de l’època. Una orquestra de cambra composta per altres músics interpreta en directe música barroca. La selecció té un motiu. “Aquesta música funciona com a finíssim fil conductor i té darrere una història: el dia que el meu oncle va anar a presentar-se a la caserna va passar davant d’una església a què havien calat foc i hi va trobar unes partitures d’un cançoner de guerra que incloïa unes peces de Monteverdi, alguns dels seus Madrigali guerrieri. Es va endur aquestes partitures com a amulet”. A In memoriam, la música contrasta amb la tragèdia dels nois, que en realitat, destaca Pasqual, “no va tenir res de noble ni de sublim”.

Des de fa un any, per preparar l’espectacle, el director s’ha anat trobant amb supervivents de la Lleva del Biberó, gent que fa 96 anys el 2016. En són una desena, i els esmenta als agraïments d’In memoriam. “Tots expliquen el mateix, de la mateixa manera. Parlen poc de la por o de la mort. Però coincideixen que no passa un dia en què no pensin en allò. Impressiona molt quan recorden que no podien ni imaginar el que era la guerra. Nosaltres tenim el cinema i la televisió, i hem vist coses tan realistes com Salvar el soldat Ryan. Però ells no havien vist res. No sabien res. La brutalitat i l’horror de la guerra els va trobar verges. Ni tan sols sabien què era o com funcionaven una metralladora o un morter. Tot era desconegut per ells. I era terrorífic”.

Pasqual aprofita per emmarcar l’experiència dels biberons. “Negrín i Franco volien allargar la contesa per diferents motius. El primer confiava que esclatés per fi la guerra mundial. El segon volia matar com més enemics millor, perquè la postguerra li fos més fàcil. Cap dels bàndols va anar a la batalla de l’Ebre amb finalitats estratègiques, sinó polítiques”. Els integrants de la Lleva del Biberó formaven part del més verd de l’exèrcit roig. “Els hi va portar a morir, els faltava tot el que calia per enfrontar-se a l’exèrcit professional de Franco”. In memoriam vol reivindicar aquells nois? “Donar-los a conèixer, recordar-los. Encara que no és una classe d’història, sinó un record emotiu, he tractat de fer un veritable documental en un escenari”. El director es mou entre aquest afany realista i el sentiment que li provoquen els joves de les lleves: “M’entendreixen”.