Selecciona Edició
Connecta’t

El carrer, un escenari de violència sexual contra la dona

Les víctimes denuncien cada vegada més les agressions i els experts demanen que s’inclogui en l’agenda política

La regidora de la CUP Maria Rovira.

Maria Rovira, regidora de la CUP de Barcelona, era a dues illes de casa seva aquest mes de matinada en una zona on no passava ningú, quan un desconegut la va immobilitzar per l’esquena, li va tocar els genitals i va fugir corrent, segons va denunciar la setmana passada. Aquest estiu, una madrilenya de 18 anys va denunciar la violació múltiple de cinc homes en un context també d’anonimat, en aquest cas afavorit per la multitud: els Sanfermines. Després de conèixer-se el seu cas, la policia va rebre cinc denúncies més per violacions, una d’elles va quedar en intent, i set per abusos sexuals, en la popular festa de Pamplona. Han augmentat les agressions sexuals al carrer? L’espai públic és un lloc hostil per a la dona?

Les associacions que atenen les víctimes d’aquest tipus de delictes sostenen que les dones ho expliquen més, fet que pot donar la sensació que hi ha més agressions. Les dades de denúncies recollides pel Ministeri de l’Interior (7.438 casos d’agressions, abusos, exhibicionisme, entre d’altres el 2015), que no distingeixen el lloc en el qual es comet l’agressió, apunten a una estabilitat en els últims anys, amb petits vaivens. Malgrat l’estabilitat, “la tendència és a créixer”, afirma el doctor Manel Santiñà, cap de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona, que centralitza l’atenció de totes les agressions sexuals que es cometen a la capital catalana. En l’última dècada, els casos han crescut un 45% (de 170 el 2005 a 248 el 2015). Fins ara, des de l’Administració no s’ha trobat una manera d’atallar-ho.

“Estem en la mateixa situació que la violència masclista el 1997, i es requereix una actuació per conèixer què està passant”, defensa Miguel Lorente, metge forense, especialista en temes de violència de gènere. Al seu entendre, és necessari incloure la violència sexual dins de la Llei integral de violència de gènere, que va desenvolupar Zapatero, amb qui Lorente va ser delegat en aquesta matèria. “Va ser una lluita i una victòria feminista que la violència de gènere es reconegués com un problema de primer ordre. Ara toca que la violència sexual recorri els mateixos passos”, demana Beatriz Bonete, presidenta de Stop Violència Sexual, una federació que integra nou associacions locals, i que atén un miler de dones a l’any.

Lorente, a diferència de les associacions de víctimes, creu que sí que creixen aquest tipus d’agressions a les dones. I cita com a exemple les violacions a Colònia durant la nit de Cap d’Any, o un suposat joc que assegura que s’ha posat de moda a Madrid. “Diversos nois envolten un grup de dones i perquè surtin han de passar per la part més estreta i en el procés les grapegen”, explica. I ho atribueix al paper de la dona en la societat, que cada vegada assumeix més rols que tradicionalment tenien els homes, la qual cosa, al seu entendre, trenca els esquemes i provoca més assetjament.

Els especialistes fugen de les tipificacions penals, i es refereixen en general a la violència sexual contra la dona, que es cometen entre un 75% i un 80 % de les vegades per algú conegut. “Si es compartimenta [per tipus d’agressions] és com si t’expliquessin una pel·lícula per fragments, per fotogrames. L’agressió sexual és una situació extrema, però moltes dones poden haver patit altres abusos en estadis anteriors”, afirma Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència de gènere. A Europa, una de cada 20 dones ha sofert en la seva vida una agressió sexual, segons l’enquesta de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA). I Espanya, segons les dades d’Eurostat, ocupa la sisena posició de països amb més agressions en xifres absolutes.

“Vivim en una societat masclista en la qual les dones no tenim el mateix accés, el mateix dret d’anar pel carrer. Per un noi anar sol pel carrer suposa com a molt el risc que t’atraquin. Nosaltres correm el perill que ens atraquin el nostre propi cos”, exposa Bonete. “Només cal pensar en les estratègies d’algunes dones quan arriben a casa, per exemple, en lloc d’anar per la vorera caminen pel mig de la calçada per evitar entrades de pisos, o eviten els llocs de poca visibilitat, o foscos… Incús demanen el número de llicència del taxi que les porta”, afegeix Alfageme. L’únic element en comú és que les víctimes són dones, i els agressors, homes, assenyalen. “Tenim des de bebès de 2 anys a dones de 96”, se suma Gloria Escudero, de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS), per deixar clar que qualsevol dona pot ser-ne víctima.

“Els motius pels quals ocorren les agressions són de tot ordre, no només culturals. També passa per la major vulnerabilitat física de la dona, o per la manera que pot tenir l’home per expressar la seva sexualitat que pot comportar en alguns casos més ús de violència”, assenyala el professor Santiago Redondo de Criminologia i Psicologia de la Universitat de Barcelona. Manté que els elements que expliquen aquest tipus de violència mereixen un estudi detallat de cada cas per entendre-ho.

Fins ara no existeixen dades precises ni estudis exhaustius a escala nacional. A més s’hi afegeix, com passa amb la violència de gènere, una xifra negra de casos sense denunciar, sobretot quan l’agressor és conegut. “Costa molt més fer el pas si es tracta d’un germà, un amic, una exparella que si es tracta d’un desconegut”, explica Escudero. “Algunes dones no denuncien perquè desconeixen el circuit, altres perquè li treuen valor al fet, altres perquè volen oblidar-ho…”, afegeix Alfageme. A més del sentiment de culpa: “Abans de l’agressió, perquè anaves sola pel carrer, perquè el vas deixar pujar al cotxe; durant l’agressió, perquè no t’hi vas resistir prou; després de l’agressió, per com has canviat, perquè no ho has denunciat…”.

“Totes les agressions que se surten del tòpic queden impunes en un percentatge elevadíssim”, explica Rubén Sánchez Ruiz, psicòleg que fa14 anys que treballa amb delictes violents contra la dona, en jutjats especialitzats. Es refereix a la idea generalitzada que el violador ataca armat, de nit, en un carreró fosc. De tots els casos atesos a l’Hospital Clínic de Barcelona l’any passat, un 26% van ser al carrer; la majoria, 42%, es van produir en un domicili, seguit de la discoteca, 9,2%. El 12% eren tocaments; la resta, violacions, comeses en la seva majoria per desconeguts (57%) la majoria contra dones de 18 a 26 anys (52%).

Proves inequívoques

L’advocada Laia Serra lamenta com s’aborden les agressions en l’àmbit judicial. “L’anàlisi de la credibilitat de la víctima és més sever que en altres delictes. S’exigeix una negativa verbalitzada de la dona, quan rarament aconsegueixen dir res en aquests moments, i es menyspreen altres dades rellevants com el context, les reaccions d’ella, l’existència o no de flirteigs previs, etc. Si la víctima no encaixa en un cànon determinat, no se la creu. Cal canviar l’enfocament i exigir que ell compti amb un sí tangible i no que ella hagi manifestat un no”, es queixa. A parer seu, això provoca una impunitat que condemna triplement la dona: “L’estigma de dona violada, el pas per l’Administració de justícia i la impunitat del fet”. “La dona ha d’estar amb els guants de boxa i preparada per defensar-se”, resumeix el psicòleg Sánchez Ruiz.

Des dels moviments feministes es qüestiona també el model de masculinitat. “Un dels principals problemes és com està construïda, on l’home és subjecte i la dona objecte”, afirma Rubén Sánchez Ruiz, que es declara feminista en el seu compte de Twitter, on l’insulten i li diuen “huele-bragas” o “pagafantas”.

“Els estudis sobre perfils i trastorns diuen que els agressors que pateixen un trastorn no arriben a un 5%”, afegeix la psicòloga Alfageme, desvinculant la situació de persones amb problemes mentals. Al seu entendre, “no hi ha repulsa gaire clara per part de la societat i dels homes”. I critica les “actituds sexuals, comentaris, que formen part d’aquesta violència, que provoca que el carrer sigui un lloc hostil”. Però el professor Redondo no hi està d’acord: “No crec que anem al metro, algú abusi d’una dona i les persones que estiguin al costat es quedin com si res”.

“Sentia molta vergonya i la segueixo sentint”

La Raquel, nom fictici, és una estudiant que va sortir una nit de festa amb les seves amigues i va acabar l’endemà a l’Hospital Clínic, denunciant una violació als lavabos d’una discoteca a mans presumptament d’un vigilant de seguretat. Serena, descriu com aquell dia “no havia begut tant” com per sentir-se tan marejada, tan “anestesiada”. Abans d’això, la van convidar a una copa, que no va veure com preparaven. No s’atreveix a afirmar-ho amb rotunditat, però tampoc descarta que patís una submissió química.

Després de beure-se-la, la nit es va fondre una mica. La Raquel va perdre la cartera, es va posar a buscar-la, i va acabar amb un porter de la discoteca, que la va portar a un segon pis. “Jo pensava que hi havia gent allà”, recorda la Raquel, que no va desconfiar de l’home, precisament per la seva condició de vigilant. Després tot va passar en un moment. Segons el seu relat, ell la va portar al bany, sense que intervinguessin paraules, flirteigs o petons. La va girar, i la va violar. “Em vaig quedar com congelada. I tal com va acabar se’n va anar. Ni em va dir adéu”. Ella se’n va anar corrent, va buscar la seva amiga, i li va explicar, sense ser del tot conscient, el que havia passat.

Aquella nit va dormir amb ella i l’endemà al matí, ho van parlar de nou. “Sabia que alguna cosa havia passat però no volia dir que era això”. Fins que al final van decidir buscar telèfons d’ajuda a dones agredides a Internet. “Vam telefonar a diversos, molts no existien. No en vaig trobar un de vàlid amb facilitat”. Fins que en un van contestar, va relatar el que va viure… “Ha patit una violació?, em van preguntar. Llavors vaig dir per primera vegada que sí i em vaig posar a plorar”.

Era la una de la tarda quan la Raquel va iniciar el periple institucional, un procés que desconeixia per complet. “En dir que sí, em van dir que havia de trucar a la policia”. Els primers a atendre-la van ser dos mossos, que es van desplaçar fins a la casa. “Va anar molt bé, un home i una dona. Veia en la seva cara la idea que era una barbaritat. Ells em van portar a l’Hospital Clínic, jo no sabia què fer”.

Allà també va rebre un tracte que defineix com a “delicat”, “amable”. I allà va ser quan es va angoixar del tot. “Ets conscient del que ha passat”. La va examinar un ginecòleg, un metge forense, un psiquiatre… Fins que li van preguntar si volia denunciar. “Era tot massa ràpid. Jo encara anava vestida com la nit anterior. Els meus pares no sabien res… Com havia de denunciar sense haver parlat amb ells?”. Al final, la Raquel va fer el pas. A les deu de la nit era a la comissaria, acompanyada per dos mossos que la van acompanyar des del Clínic, on denunciava els fets.

Després va tornar dues vegades més a la policia per intentar reconèixer al seu presumpte agressor entre un grup de fotografies de diverses persones. La primera vegada va ser amb la seva mare i la seva advocada; la segona, una setmana després, sola. La Raquel té un pèssim record de la segona visita. Assegura que una agent del cos la va qüestionar, li va fer desconfiar de la seva versió dels fets, i ella va sortir d’allà plorant. “Em sentia molt malament, em va fer dubtar i em va fer mal”. En aquest context, i sense estar-ne massa segura va reconèixer una persona.

L’últim pas, va ser arribar al jutge. Se la va interrogar pels seus dubtes, per haver identificat erròniament el presumpte agressor, per no tenir signes de violència, per no dir un no rotund, perquè la seva versió no coincidia amb la donada pel presumpte agressor…

La setmana passada, les advocades de la Raquel la van trucar de nou. Feia mesos que en no sabia res. Havia viatjat, s’havia intentat oblidar del tema, del qual no parlava amb ningú excepte amb la seva amiga. La notícia que havien de donar-li és que el fiscal havia decidit no seguir endavant amb l’acusació perquè considerava que no hi havia proves suficients. “L’últim que t’esperes és que l’Estat no estigui del teu costat”, es queixa, sorpresa i indignada.

La Raquel ha decidit seguir endavant malgrat tot. En tot el procés s’ha sentit “molt sola”. No ha explicat a ningú del seu entorn, més enllà de la seva família, el que va passar. “Sentia molta vergonya i la segueixo sentint”. Però té la ferma determinació de seguir endavant. Fins i tot d’investigar més sobre la violència sexual contra les dones i poder contribuir a lluitar perquè casos així no tornin a succeir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >