Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El present i la història

El color continua determinant la vida política i social dels EUA. La casa del president negre continua sent blanca. Mentrestant, a Europa, les fronteres culturals invisibles continuen vigents

1. Sovint, a l'hora de pensar el present, ens oblidem de mirar el passat. Hi ha una dinàmica de l'actualitat que busca relacions causals massa immediates per ser certes. L'esdeveniment de portada gairebé sempre té les arrels en una llarga història. Ho explicaré amb dos exemples: la violència racista de la policia dels Estats Units i la deriva ultraconservadora (il·liberal és l'etiqueta de moda) dels països de l'Est d'Europa.

El vídeo que ha difós la policia de Tulsa (Oklahoma) s'hauria de titular “Tret al negre”. L'agent Shelby, envoltat de tres companys, dispara a matar, sense el menor gest de la víctima que ho justifiqui, contra un home negre a qui se li ha avariat el cotxe. Un abús més —massa vegades impunes— per part d'uns agents de l'ordre que semblen imbuïts per una idea cromàtica de la criminalitat, a la qual cosa sempre s’ha anomenat racisme.

Una onada d'actes criminals d'aquest tipus amb els disturbis de protesta consegüents coincideixen amb la campanya electoral i el final del mandat d'Obama. Sens dubte, el discurs xenòfob del republicà Trump, la seva exaltació de les armes i les insinuacions sobre la violència, no contribueixen a la serenitat, però són manifestacions del problema, no la causa principal. Acaba la presidència del primer president negre dels Estats Units, que hauria de ser el símbol del pas a una cultura postracial. I el color continua marcant la vida americana.

Aquests actes criminals han passat sempre, els negres vénen marcats des de l'esclavitud i la discriminació segueix. Pot ser que la presidència d'Obama hagi donat més visibilitat als fets, que hagi conduït la mirada cap a atrocitats que formaven part de la rutina. Però el president no ha aconseguit canviar els hàbits. I ha estat molt prudent a l’hora de qüestionar l'acció policial.

Una història de 400 anys no es canvia en tres dies. El professor Eduardo Mendieta ho resumeix així, parafrasejant Michelle Alexander, l'autora de The New Jim Crow: “Hem estat testimonis d'una evolució dels Estats Units d'un sistema de castes racials basat completament en l'explotació (esclavitud), a un altre basat en la subordinació (les lleis Jim Crow del final de la guerra civil), a un altre definit per la privatització i l'exclusió (gueto) i fins i tot a un altre definit per la marginació invisible i el rebuig (l'empresonament massiu)”. El color continua determinant la vida política i social. La casa del president negre continua sent blanca.

2. Europa ha viscut aquests dies un altre viatge cap al no-res, consagrant l'ordre a les fronteres exteriors com a prioritat de la Unió. I tot això sota la pressió dels antics països de l'òrbita soviètica, amb Hongria, Polònia i Eslovàquia al capdavant, muntats en una ideologia profundament reaccionària sobre la prioritat absoluta als nostres, el rebuig de qualsevol forma de solidaritat amb els refugiats, i la triada religió, família, pàtria com a suport habitual d'aquests discursos. Sota la pressió de les extremes dretes locals, Alemanya i França han claudicat vergonyosament. Cal superar la crisi europea i l'única i patètica consigna és construir un búnquer en nom de la seguretat.

La feina de l'historiador necessita distància, és a dir, temps. I sobre els episodis recents de la història s’hi passa sovint de puntetes, perquè no espatllin els relats ideològics. La caiguda dels règims de tipus soviètic va ser presentada com un gran triomf de la llibertat i com el retrobament d'Europa. No es va indagar sobre el procés, sobre les seves acceleracions, sobre les derives, perquè el que era important era tornar a estar junts. De sobte, constatem que hi ha fronteres culturals invisibles que són molt resistents, i que la fractura Est/Oest continua vigent. Amb l'agreujant que en plena crisi europea els valors reaccionaris que vénen de l'Est guanyen terreny.

No vam voler saber, no vam voler preguntar: el vendaval liberal ho havia de resoldre tot. No és estrany que el catolicisme tingui un pes en aquests països, perquè va ser un dels pocs focus de resistència al comunisme. Però seria interessant explicar com surt de l'experiència comunista un conglomerat mental de xenofòbia i nacionalisme conservador. La història té molt a explicar-nos, si volem entendre i reconduir l'Europa del segle XXI.