Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De biaixos i obsessions

És fascinant que, de totes les filiacions en el camp de les idees, de tots els ‘biaixos’ possibles, només ser nacionalista (català, sens dubte) invalidi professionalment

Abans que res, les meves més encarides disculpes als amables lectors per la llauna que els estic, que els estem, donant des de finals d'agost diversos articulistes, polemitzant sobre la guerra civil, el franquisme i Catalunya. Lamento haver de prolongar el debat; però, per nombrosos i il·lustres que siguin els meus contraopinants, això no els dóna necessàriament la raó.

L'últim en sortir a la palestra va ser, diumenge passat, Jordi Gracia per mitjà de l'article “La lent d'augment”. Després de llegir-lo, començo per preguntar-li: seriosament vostè creu necessari explicar-me que el franquisme va sorgir i va imperar per aixafar “el conjunt de llibertats i drets” que els espanyols havien conquerit des del segle XIX, que aquella dictadura va ser opressiva i antimoderna “a Catalunya i fora de Catalunya”? Li semblaria propi d'un debat honest que jo desdenyés públicament els seus coneixements sobre Ortega, sobre Ridruejo, sobre la història dels intel·lectuals a l'Espanya del Nou-cents?

No he pensat ni escrit mai —tampoc en la calor d'aquesta discussió— que l'alçament del 1936 es produís només o fonamentalment contra Catalunya. El que fa tres articles que miro d'explicar és això: en la mesura que l'experiència modernitzadora i democràtica a què Gracia es refereix amb encert tenia, a la Catalunya dels anys 1930, una amplitud excepcional i una dimensió específica (llengua, cultura, institucions d'autogovern, sistema de partits propi...), els colpistes en van considerar l'extirpació un objectiu programàtic explícit i central (recorda el professor Gracia allò de l'“Estatuto en mala hora concedido por la República...”?) i es van aplicar a aquesta cirurgia amb un zel i una tenacitat singulars durant dècades. La qual cosa no ignora ni minimitza, òbviament, la repressió practicada a la resta de l'Estat. Però, per al franquisme, Catalunya no va ser mai Andalusia ni Aragó, sinó un “problema” de naturalesa diferent.

Tal és la meva modesta i poc original tesi. Tanmateix, a més d'insistir a deformar-la i a falta d’arguments millors, Jordi Gracia prova de combatre-la mitjançant la desqualificació ad personam, proveïda fins i tot d'un lleuger toc antisemita (què diantre vol dir si no aquesta al·lusió al “poble escollit”?). Amb aquell complex de superioritat tan característic de la seva escuderia ideològica, el doctor Gracia assenyala sense embuts quina és la clau explicativa de tots els meus errors: que tinc desbocat “el biaix nacionalista”.

Ah, el biaix! És fascinant que, de totes les filiacions o afinitats en el camp de les idees politicosocials, de tots els “biaixos” possibles, només ser nacionalista (català, sens dubte) ofusqui l'anàlisi de la realitat i invalidi professionalment. Ser comunista, socialista, liberal, conservador, de centre i fins i tot unionista o nacionalista espanyol —en el cas hipotètic que tals coses existissin, és clar— resulta del tot compatible amb el rigor intel·lectual i l'objectivitat científica: catedràtics de literatura, de dret constitucional, d'economia o de qualsevol altra disciplina ho exemplifiquen diàriament en aquestes mateixes pàgines. En canvi, si un és nacionalista català, llavors el seu punt de vista resulta forçosament “sectari i falsificador”, i tot el que digui només reflecteix l'“apostolat nacionalista”. Un xarlatà a sou, vaja...

El senyor Gracia em disculparà que, per respecte als lectors i a mi mateix, no em posi a la seva altura ni li respongui en el mateix registre pseudoargumental. Per fortuna, el meu crèdit professional no està en mans de qui no sembla haver llegit cap dels meus llibres (ho dedueixo dels tòpics amb què m'adorna) i, després de quatre dècades de carrera, disposa de prou sexennis.

Dit això, sap el professor Gracia que les òptiques d'augment, si s'utilitzen del revés, no engrandeixen l'objecte observat sinó que l'empetiteixen? Doncs, si em permet utilitzar un instant la seva enginyosa metàfora, això és el que fan ell i altres com ell en el debat que ens ocupa. Obsessionats, per motius ben poc acadèmics, a minimitzar qualsevol element que —això temen— podria nodrir o legitimar el “desafiament secessionista”, se sulfuren cada vegada que algú parla, amb relació a aquest país, de “situació diferencial”, d'“identitat específica”, de “singularitat” o expressions semblants. El tracte franquista a Catalunya va ser, afirmen, una mera variant regional, no gaire diferent del que es va donar a tot arreu. I, si un gosa replicar-los, surten en bloc a posar-lo al seu lloc.

Però heus-me aquí, biaix inclòs i sense ànim de retirada.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.