L’Índia rural i colorista de Cristina García Rodero

Cristina García Rodero (Puertollano, 1949) és una de les grans de la fotografia espanyola. Els seus treballs en blanc i negre estan associats, en gran part, a la perdurabilitat de festes espanyoles que enfonsen les seves arrels en centenars d'anys de tradició. Però la fotògrafa de Magnum (la primera dona espanyola que va aconseguir treballar per a aquesta agència) també ens ha mostrat altres realitats més llunyanes, com els conflictes bèl·lics i els seus efectes a Geòrgia i Armènia o la difícil realitat quotidiana de Cuba i els efectes del bloqueig comercial. Ara García Rodero ens porta una mica més lluny, a la zona índia d'Anantapur, una de les més pobres del país i on hi ha els llogarrets rurals en què treballa la Fundació Vicente Ferrer, on s'ha quedat fent fotos durant un mes i mig, per mostrar com aquesta ONG transforma les comunitats on actua. El seu treball, en enormes fotografies en color, es mostra a partir d'aquest dimecres en l'exposició Terra de somnis a la seu barcelonina de CaixaForum (després viatjarà a Madrid i a la resta de seus espanyoles), ja que va ser un encàrrec que li va fer la Fundació La Caixa fa dos anys.

“Quan vaig acceptar l'encàrrec vaig pensar que la feina seria fàcil, però quan vaig arribar a la ciutat vaig veure que era horrible, els paisatges horrorosos i la llum espantosa, a més no aconseguia que la gent deixés de perseguir-me. Vaig arribar a comptar fins 38 persones que miraven cada vegada que intentava fer una fotografia i vaig pensar: com faré una bona feina...”, comença a relatar la fotògrafa. “Malgrat això, vaig realitzar 67.000 imatges, de les quals n'he seleccionat 80, escollides tant pel valor artístic com per la història que hi ha darrere de cada un dels fotografiats”, explica, mentre mira l'interlocutor amb els seus enormes ulls.

“Gràcies a la fundació tothom em va obrir les portes, perquè venint d'ells generava confiança”, explica, mentre desgrana multitud d'històries que han deixat petjada en l'artista. Com la de Shirvani el dia en què es va casar (imatge de l'exposició), en què porta un sac d'arròs a la família del nuvi com a mostra de confiança que no faltarà de res en aquest matrimoni. “Em vaig colar en set casaments, és un dels moments més importants de la dona índia, perquè et jugues el 80% de la teva vida. La majoria no coneixen els marits. També em vaig colar als hospitals, on em va sorprendre l'alegria de tota la família quan neix un nen i la desil·lusió d'una mare quan s'assabenta que ha parit una filla. De fet, no se'ls mostra les ecografies perquè no avortin després de saber que estan gestant una nena”, relata amb pena la fotògrafa. Les imatges carregades de colors saturats semblen alegres i vitalistes, però amb una mirada més atenta descobreixes que els protagonistes són, majoritàriament, els més desfavorits: malalts de pòlio, sida o algun tipus de deficiència, per això són més vulnerables, en una societat ja per si mateix vulnerable.

“Què serà de tots ells quan siguin més grans, quan ja no puguin anar als centres de la fundació?”, preguntava aquest matí García Rodero a Valentí Farràs, de la Fundació Vicente Ferrer, que treballa en 3.260 pobles i beneficia més de tres milions de persones. Ara per ara, la fotògrafa té previst tornar a l'Índia. “He de portar-los les fotografies, perquè ells no tenen aquest record ni tan sols del dia del seu casament.”