Selecciona Edició
Connecta’t
televisió

‘Emergències’ i els films de catàstrofes

TV3 estrena una sèrie previsible sobre les actuacions urgents de bombers, sanitaris i policies

Una escena d''Emergències'.
Una escena d''Emergències'.

L’anunci promocional d’Emergències feia mitja basarda. Semblava un anunci d’un film de catàstrofes, una darrere l’altra, i uns herois (encara que es renegava del terme) combatent-les. El primer capítol, sortosament, no va ser solament una simple antologia de, diguem-ne, clímax professionals. Això sí, va començar amb un incendi forestal i l’intent de reanimar un home caigut des d’un cinquè pis. Les imatges eren imaginables: neguitoses, plans curtíssims.. En definitiva, acció extrema. Després, les situacions van ser menys cinematogràfiques: recollir una iaia caiguda al lavabo, refer un heroïnòman en una escala, atendre una taquicàrdia a domicili. El millor, tractar amb paciència un malalt empipat i rondinaire... Una altra prudència del programa és que no totes les intervencions acaben bé. S’arriba tard a un foc o el pacient en reanimació es mor. Curiosament, el conegut relat d’algunes d’aquestes intervencions, tantes vegades vistes a la ficció audiovisual, pot donar a l’espectador una sensació de dejà vu, amb pèdua d'emoció, que no corregeix el fet que sigui un testimoni real. 

Fa anys, TV3 va voler mostrar el treball quotidià dels professionals d’un gran hospital i per fer-ho va estar-hi molts de dies i presentant no solament les feinasses sinó les feines i feinetes que feien cada dia la seva gent (Bellvitge hospital, 1999). El problema d’Emergències és que sembla obligar a prioritzar les grans escenes, les intervencions importants. El director del programa, Pol Izquierdo, sap portar narracions serenes (Veterinaris, Caçadors de bolets). Veurem com evoluciona la sèrie, si vol fer un retrat de la vida professional o es repenja en l’excitació dels grans moments.

Hi ha una altra mena d’emergència, institucional, políticaque, al primer capítol, no va tractar-se

La professionalitat de molts dels que surten al programa no es demostra solament quan han d’intervenir davant d’una gran desgràcia. El 25%, per exemple, dels rescats dels bombers són a ascensors espatllats. Aquesta professionalitat també hi és quan, per exemple, no traslladen al malalt els costos personals i professionals que tenen per a ells les retallades. Els bombers apaguen un gran foc, però també es troben que se’ls esfondra el sostre del menjador de la seva caserna de Vilafranca del Penedès (abril, 2016) o són reallotjats provisionalment, ara fa sis anys, en unes instal·lacions il·legals del Parc Joan Miró de Barcelona. Aquí hi ha una altra mena d’emergència, institucional, política,que, al primer capítol, no va tractar-se

Casualment, abans d’aquest Emergències, al 30 minuts, van parlar de quatre experiències escolars que aposten per la renovació de les estratègies pedagògiques amb un ensenyament menys adoctrinador i deixant a l’alumne la iniciativa. El programa donava veu a diferents mestres compromesos, de manera entusiasta, amb ella. No va ser un30 minuts de debat sobre pedagogia. No ho volia ser. Van ser trenta minuts per veure l’ànim i les dificultats que viuen aquests mestres. Com deia un d’ells: “Estem ensenyant d’una manera que no és la que hem après”. Tot un repte. Una altra mena d’emergència.