El silenci dels mamífers
Cal donar una oportunitat al Zoo. El tema és com ens relacionem amb els animals, quina jerarquia establim, amb quina prepotència els tractem
S’ha de reconèixer que el govern municipal té, a canvi d’una certa improvisació, el coratge necessari per posar sobre la taula temes que s’arrosseguen des de fa anys i que cap urgència obliga a encarar. Per exemple, la patata tèbia que és el Zoo. Joan Clos ho va voler resoldre a l’engròs, que és com feia les coses, i va proposar aquella plataforma artificial –feta amb terra excavada de les obres del Fòrum—per ubicar-hi un Zoo marí que pogués recuperar l’orca Ulisses; de passada, anava a traslladar els lleons i els elefants a una finca del Montseny. Corresponia a un model monumental de la ciutat que ara és inacceptable, tot i que aleshores ningú s’hi va oposar. Com és lògic, Xavier Trias va tancar la carpeta, però Trias no solia donar solució a les carpetes que tancava. Simplement les guardava al calaix. No hi ha dubte que eren estils diferents, i així ho reflecteix l’evolució de la ciutat.
Un divendres al matí, amb aquesta calor africana que ens ha castigat fins ara, me’n vaig al Zoo, per saber de què parlo. Em colpeixen dues coses: l’olor acre de pessebre --de fera estabulada-- que recordava vagament; i que ja a la porta em convidin a una “sessió educativa” en el recinte dels dofins. Digues de què presumeixes. Tot el Zoo està ple de cartells que promouen la sostenibilitat i la conservació de les espècies, en un to didàctic i insistent, com si volguessin rentar la pròpia consciència. No m’agraden els zoològics. Em deprimeix veure els animals presoners, amb aquell tedi infinit en la mirada, remugant els seus aliments amb lentitud o dormint eternes migdiades, sense res a fer, farts dels ulls que els miren, d’aquesta gent que els usa i a la que no poden mossegar. En tinc pocs referents, perquè mai no visito un Zoo, excepte el de Buenos Aires de la meva infantesa, quan els animals –els felins—encara s’exhibien en gàbies. Després vaig saber que Borges estava fascinat, com tanta gent, amb els ulls del tigre. I és cert que amb els anys se’ls va fer un recinte espectacular, selvàtic, però ara el Zoo de Buenos Aires, després d’un debat, va tancar portes. Ara mateix estan reubicant el miler d’animals que en teoria protegien.
El Zoo de Barcelona ha anat adaptant les comoditats però continua sent un zoo. Ara treballen per millorar la sabana: m’aturo en el predi dels elefants, tan trist, tan pelat, tan escarit, i recordo un etòleg que m’explicava com aquests animals condemnats a perpetuïtat desenvolupen tares, hàbits obsessius, i algun rètol ens explica precisament això, que és l’óssa o la pantera la que es provoca les ferides a la pota a còpia de llepar-se. Almenys són sincers. Malgrat això, amb el pas de les hores i estudiant la il·lusió infantil, la complicitat dels progenitors, l’entusiasme dels avis, el selfie de l’adolescent amb el goril·la al fons, mirant tot això, el Zoo t’acaba guanyant. Cal donar-li una oportunitat. El tema de fons és com ens relacionem amb els animals, quina jerarquia establim, amb quina prepotència els tractem. Hem anat de l’afany victorià i colonitzador de lluir la col·lecció fins a la coartada de reproduir-los, sense entrar en el fons. Aquest és el debat. Què volem ensenyar a aquestes criatures encuriosides que descobreixen l’encant d’una zebra o la lentitud mineral de la tortuga. I què en volem aprendre: Barcelona és una potència científica en primatologia.
Està clar que el Zoo ha de canviar. Però no s’hi val a dir que la despesa no és prioritària, com va dir el “veí” intemperant en una de les reunions. La fauna local, que és el que vol l’Ajuntament, per si sola no és atractiva. La necessitat d’obrir el Parc de la Ciutadella al mar, com volen alguns, no és peremptòria. El tema és més complex: és filosòfic i urbà i moral. Per això el debat és interessant: perquè no hi ha resposta, ni demagògia, ni model, que serveixi. Per cert, els arbres, ja centenaris, són esplèndids. I quina angúnia fa el silenci dels mamífers. Quanta solitud, allà dins.
Dit això, dues paraules més. Ada Colau va inaugurar el seu mandat anant a frenar un desnonament a Nou Barris. Era el seu programa revertir la suposada inacció de l’anterior alcalde. Un any i mig després, els desnonaments continuen però ara, per estalviar-se una foto incòmoda, l’alcaldessa envia en un tuit la responsabilitat a la Generalitat. Bravo.
