Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La Mercè i les jerarquies

Per als que no som 'runners', el més dur d'una cursa és vèncer el llit

Inici de la cursa de la Mercè.
Inici de la cursa de la Mercè. EL PAÍS

Per als que no som runners, per als qui córrer (sobretot en solitud) ens sembla una dolorosa forma d'avorriment, el més dur d'una cursa és el llit. O sigui, vèncer la temptació de quedar-se al llit. Sobretot si el cel es desperta grisós, com avui a Barcelona. Camino cap a la plaça d'Espanya des de L'Hospitalet. Per anar escalfant les cames, em convenço. Però més que escalfar-les les abraso, perquè segueixo enganyant-me amb la falsa idea que, en realitat, “estar a L'Hospitalet és el mateix que estar a Barcelona”.

Són les 9 i falta mitja hora per a la cursa: deu quilòmetres per sentir-se amo d'una ciutat buida, malgrat les 12.000 persones (el 70% són homes) que corren perseguint no se sap ben bé què. O fugint de no se sap qui. Com que sortir a córrer sol no és el meu fort, m'he apuntat a la Cursa de la Mercè per la gràcia d'anar-hi amb els companys. Ja saben, la gent es va animant: que si la farem en menys d'una hora, que si anirem al trot que estic lesionat, que si jo no estic en forma però ho intentaré... Identificaré els meus companys subtilment, com s'identifica un delinqüent quan és presumpte i anònim: amb inicials.

Els minuts previs a una cursa són també els minuts dels traïdors. Dels que s'ho repensen. Dels derrotats pel matalàs. Al nostre company L. P. sembla que li ha sorgit un imprevist i ha de marxar, urgentment, al seu poble natal. Farem com en les novel·les i ho deixarem en “suspensió de la incredulitat”. Però comprovarem els fets, sens dubte.

Recorro la Gran Via -l'imponent complex industrial de Can Batlló, ple de grues i fotografies amb noves promocions de pisos que s'anuncien luxosos, amb gimnàs i fins i tot una zona gourmet- i m'avancen ja, abans fins i tot de començar, alguns corredors. Arribo a una de les torres venecianes de l'avinguda Maria Cristina, on s'esperen ja dos companys més: J. M. i O. G. Com a bons papirunners, el seu objectiu és acabar la cursa, si és possible en menys d'una hora, i poder prendre després una ben merescuda canya.

Curses com la Mercè són populars, per descomptat. Fins i tot pel preu: per cinc euros reps una samarreta, aigua i Aquarius, i una bossa amb mostres de productes que segurament no compraria mai i entre els quals hi ha sempre, i no sé per què, un pot de brou de pollastre. Però així i tot, les curses tenen també el seu deix aristocràtic, defineixen un model social fermament jerarquitzat que ve determinat per la marca, en lloc del bressol.

Fa dos anys vaig córrer els 10 quilòmetres en un temps de 46 minuts i això em dóna dret (ignoro si per a tota la vida) a integrar-me en el calaix blau, més proper a la sortida. És com formar part de la noblesa: el blau és el cinquè dels set calaixos amb marca. La resta dels participants, o sigui la plebs, van darrere. Decideixo córrer amb ells, al costat de J. M. i O. G.

Que la febre pel running és una realitat i que la gent està cada vegada més preparada ho veig quan la gent sense marca no és, en absolut, una aclaparant majoria. Els de la plebs sortim vuit minuts més tard que els altres. Els primers metres cal córrer-los sense amb prou feines espai entre samarretes taronges. Com m'atabalen les masses, i això sembla cada vegada més el Dia del Rei d'Holanda o una manifestació de butaners, segueixo avançant i, a poc a poc, mentre avanço, em trobo amb els colors de la noblesa de l'asfalt: el negre, el rosa, i algun blau. La cursa de la Mercè permet un moderat ascens social, sí. Però com tot a la vida, si un surt des de la cua, sempre costa més. Pots arribar a dalt, però no tant. Ja m'havia advertit una altra companya corredora, R. C., dels riscos de començar de zero: “La sortida sense marca és la mort”.

Barcelona no és gaire agraïda per córrer. No hi ha gaires aficionats animant als laterals. De tant en tant algun turista. I, sobretot, senyores que s'obstinen a viure l'aventura de les seves vides creuant a pas de tortuga a través dels corredors, com si estiguessin a Sant Fermí. Més d'una s'emporta un esglai, o xoca.

Creuo la meta quan el marcador arriba a l'hora. Poc després m'assabento que J. M., un dels papis, m'ha superat. Ignoro a aquesta hora què ha fet O. G. Però estic gairebé segur que tots ells, fins i tot L.P., estan prenent un bon vermut mentre jo escric aquestes línies.

MÉS INFORMACIÓ