Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Teoria del sí

Desconec en què consisteix la campanya del “No és no”, però em temo que tot el que no sigui educar des de la infància en la contingència del fracàs, fins i tot del rebuig previsible, no donarà resultat

No hi ha d'haver res més gratificant que sentir un sí. Per això penso que també ha de ser molt dur sentir quan ens diuen no. Quan jo era jove, hi havia una cançó que ballàvem en un club del meu barri, i la lletra deia una cosa així com que els nois ens veurem tristos i amargats/ ens veurem tristos i sense amor/ perquè la noia del costat ens ha dit que no. Paradoxalment, aquella nit ballàvem aquesta cançó amb una noia que ens havia dit sí.

No sé per què tinc la impressió que en la meva època, cap a la dècada dels seixanta del segle passat, els nois estàvem més preparats per sentir la resposta fatídica, aquest monosíl·lab inequívoc que tirava per terra totes les nostres esperances d'un primer amor de joventut. Les noies ens deien no i nosaltres enteníem instantàniament el missatge. No era no. Potser magnifico i idealitzo. Però al meu barri les lleis eren aquestes. Estaven escrites en el nostre imaginari. I tots, molt tristos i amargats, després del devastador no, ens en tornàvem a casa resignats amb el nostre fracàs.

Quan vaig arribar a Barcelona el 1970, el primer que vaig fer, després de trobar una feina, va ser buscar un bar i una biblioteca per anar a llegir. A la Universitat Central de Barcelona vaig trobar la biblioteca. I al carrer Aribau, a uns metres de l'antic cinema Central, vaig trobar el bar Carbó (avui, tots dos desapareguts), on em deixaven llegir durant hores sense gairebé consumir res.

Un dia em vaig trobar en aquest bar amb una noia que havia estat observant a la biblioteca de la universitat. L'observava perquè llegia abstreta Últimas tardes con Teresa, la novel·la de Juan Marsé que jo ja havia llegit a Buenos Aires. Em vaig apropar fins a la seva taula i li vaig preguntar si em deixava convidar-la a un cafè. Em va mirar com si acabés de venir de Mart i em va preguntar, per què? Em vaig quedar de pedra, atònit davant una pregunta que tenia tot l'aire d'un dubte ontològic. Jo encara dret, li vaig preguntar si això era un sí o un no. I ella em va contestar que ni una cosa ni l'altra. Només volia saber per què la convidava si no ens coneixíem de res. Gairebé amb terror em vaig asseure a la seva taula per pal·liar d'alguna manera la vergonya que començava a devorar-me i que ja anava sent de domini públic. No li vaig dir que si hagués estat un noi l'hauria convidat igualment a prendre un cafè, perquè a mi el que m'interessava en realitat era parlar amb algú, i si a més a més podia ser sobre la Teresa de Marsé, encara millor. No l'hi vaig dir perquè hauria estat una falta de delicadesa. Li vaig contestar que tenia raó, que després de tot qui era jo per convidar a ningú així sense més ni més. Li vaig demanar perdó i vaig tornar a la meva taula.

Digués com ho digués, aquesta noia em va dir rotundament no. Hi tenia tot el dret. I en aquesta matèria jo ja hi tenia experiència. Perquè en el ball del meu barri no sempre les noies et deien que sí quan les convidaves a ballar. No li vaig donar més importància, a més d'anar comprovant, dit sigui de pas, que a Barcelona no és fàcil convidar un conegut o un saludat a prendre un cafè (en lloc d'estar-se dempeus llargs minuts al carrer parlant) i que et diguin sí, d'acord, prenguem aquest cafè.

Aquesta marrada que faig ve al cas de la decisió d'alguns ajuntaments d'Espanya d'engegar una campanya titulada una cosa així com "No és no". Tal campanya se suma a d'altres orientades a extirpar de l'imaginari masculí la idea que quan una dona li diu a un home no, això per a l'home en qüestió significa que és un sí. No tinc ni idea com es duu a terme aquesta campanya. En desconec els eslògans i els consells. Però molt em temo que qualsevol iniciativa que no vagi orientada a educar des de la infància en la contingència del fracàs (sigui sentimental, professional o intel·lectual), en el sempre probable no, fins i tot en la tristesa del rebuig previsible, no obtindrà els resultats necessaris per extirpar aquesta temible xacra social del si és sí perquè jo ho vull.

A qui no li agradaria sentir el sublim sí de Molly Bloom sonant-li a l'orella, cap al final de l'Ulisses, de James Joyce. Sentir aquest palpitant “sí jo vaig dir vull sí”. Al meu antic barri, em sembla que vam aprendre que el sí d'una noia, aquest miraculós sí, ens l'havíem de merèixer.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.