Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La llarga sortida d’un segle curt

L'11-S quedarà com la imatge de l'inici d'una nova època molt diferent de l'ordre estricte que era la guerra freda. I liquida la il•lusió del triomf definitiu d'Occident

1. Aquest any es compleix el quinzè aniversari dels atemptats de l'11-S a Nova York i el vint-i-cinquè aniversari de l'enfonsament de la Unió Soviètica. Deia l'historiador britànic Eric Hobsbawm que el XX va ser un segle curt: va començar el 1914 amb l'esclat de la I Guerra Mundial i va acabar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, després de trair les promeses construïdes al llarg del segle XIX (1789-1914). I, no obstant això, la sortida va ser llarga i es va perllongar més d'una dècada. L'11 de setembre del 2001 simbolitza el final de les fantasies generades pel desenllaç de la guerra freda, quan els exhausts règims de tipus soviètic van tirar definitivament la tovallola (1991). Es va tancar així un període que va il·luminar un segle XXI diferent del que s'havia imaginat.

L'enfonsament de la URSS va fer emergir el desolador panorama d'una potència inconsistent, que es va ofegar en l'esforç per defensar la seva condició. No és fàcil assumir col·lectivament haver viscut una gran impostura que va acabar en la fallida completa. Vladimir Putin ha optat per l'autoritarisme nacionalista per retornar la glòria perduda a la pàtria russa. Va heretar un país que va acabar d'esgavellar-se en emprendre un procés accelerat de pas del comunisme al capitalisme pel qual no tenia ni les estructures legals ni els referents culturals adequats. Primer Putin va posar sota el seu control els que es van aprofitar del caos (i va fer fora els que s'hi van resistir). Després, va començar la reconstrucció de la casa per la teulada: tornant temeràriament a l'escena com a potència, sense haver creat les condicions de desenvolupament intern per ser-ho.

Per generar una emotivitat col·lectiva que ocultés la fragilitat real d'un país escalabrat en l'àmbit social i precari en l'econòmic, Putin ha desenvolupat una lectura de la història que fa seu tot el passat, des del tsarisme fins a la Unió Soviètica, l'enfonsament de la qual considera una catàstrofe del segle XX. Un discurs que barreja autoritarisme, moral ultraconservadora i discret blanqueig de l'estalinisme, per traçar una línia de continuïtat de la pàtria russa com a baluard contra l'immoralisme occidental. I ha convertit el seu lideratge en referent dels populismes d'extrema dreta europeus i nord-americans, als quals encoratja i alimenta pel seu potencial desestabilitzador.

2. La llarga ressaca del segle XX està tenyida d'ombres també a Occident. 1989 va donar lloc a un brot d'idealisme hegelià: s'havia aconseguit el final de la història, el triomf definitiu del liberalisme sobre el món. Però la història és obstinada. I l'11-S va marcar el final simbòlic d'una il·lusió, que les guerres dels Balcans ja havien ferit seriosament. En aquests anys hem vist estupefactes com després de l'acte alliberador de la caiguda del mur de Berlín, els murs es multiplicaven per tot el planeta. I, a cavall del triomf del capitalisme, per fi globalitzat, i de la utopia de la substitució de la política per l'administració de les coses, s'entrava en un deliri nihilista —no hi ha límits, tot està permès— que acabaria en la crisi del 2008. Al mateix temps que es construïa la imatge d'un nou enemic sobre el qual cohesionar Occident: el radicalisme islamista, en un escenari d'aliances perverses on petroli i fonamentalisme van generar i generen amistats perilloses canviants.

En aquest context s'aprecien intents de normalitzar l'11-S. De convertir-lo en un accident de recorregut, en un esdeveniment previsible, en un marc canviant. I, tanmateix, em sembla innegable que aquesta data, inscrita sobre les imatges d'un atac ideat per impactar directament sobre unes generacions xopades per la seducció de la imatge i del cinema, quedarà per sempre com la imatge de l'inici d'una nova època, que la resposta dels Estats Units a l'atac no va fer més que accelerar.

Un escenari amb diversos actors a la recerca de la glòria històrica perduda (amb la Xina imperial, al capdavant) ens obre a un temps molt diferent de l'ordre estricte que era la guerra freda. I liquida la il·lusió del triomf definitiu d'Occident. En l'arrencada del segle XXI, el capitalisme, fent honor a la seva capacitat de mutació i adaptació, s'ha globalitzat prenent formes diverses (cal parlar en plural: capitalismes) que auguren nous models de lluita per l'hegemonia.