Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El món ens mira

La Unió Europea és imprescindible per gestionar molts problemes en què la mida i la força dels estats nacionals és obertament insuficient

Ho va dir Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, dimecres passat en el seu discurs sobre l'estat de la Unió davant del Parlament Europeu. I té raó: i tant que ens mira el món! Però no ens mira amb admiració i sorpresa, sinó amb preocupació i en alguns casos fins i tot amb oculta satisfacció. "Els nostres enemics voldrien que ens dividíssim", va dir. I el motiu és evident: "Els nostres adversaris sabran treure partit de la nostra divisió".

Juncker ha estat a la Xina en la reunió del G-20. Va recordar que els europeus tenim set cadires a la taula des d'on s'exerceix una mena de directori sobre l'economia mundial. El 2050, cap de les economies europees es trobarà entre les més grans del món. "El món es fa més gran i nosaltres ens fem més petits", ha dit.

Aquestes idees valen per al conjunt: la Unió és imprescindible per gestionar molts problemes en què la mida i la força dels estats nacionals és obertament insuficient. La seguretat, per exemple. La interna i l'externa. La que afecta el terrorisme i la que té a veure amb les amenaces exteriors, com les que puguin venir de Rússia. Si actuem junts podem aconseguir alguna cosa, però separats només recollim fracassos i divisions.

Tampoc és possible abordar en solitari l'arribada dels refugiats, com s'entesten els països del grup de Visegrad (Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia), que volen lliure circulació per als seus treballadors dins de la UE i tancament de fronteres interiors i exteriors per als qui arriben des de fora d'Europa. Als de Visegrad Juncker els va dedicar dures paraules: llibertats i valors van en consonància i no es poden separar en funció dels propis interessos. En direcció contrària, per cert, del que diu Donald Tusk, el polonès que presideix el Consell Europeu, en la seva carta als 27 abans de la cimera de Bratislava d'avui: desfer Europa, es podria titular.

Però tornem a la necessitat d'unió, que no queda esgotada, ni molt menys, en el recurs a l'acció mancomunada per abastar el que els estats no poden fer per si sols. La UE també necessita existir com a agent de primer ordre en l'escena internacional, perquè els europeus tinguem algun pes com a tals en el món. Junts encara podem jugar un paper en el futur. Separats, desapareixerem i deixarem en mans dels altres països la responsabilitat de modelar la nova arquitectura internacional. Pesaran més molts països asiàtics, com el Japó, Corea del Sud, la Xina i l'Índia, per descomptat, però també Indonèsia o Malàisia, països americans com Mèxic i el Brasil i naturalment els Estats Units i Rússia.

Les crisis europees eren fins ara de creixement: cadascuna d'elles permetia afegir alguna cosa positiva a la història comuna. Aquesta crisi, definida com a existencial, vol dir disminució, fragmentació i, finalment, irrellevància. Curiosament, val per a tots els nivells europeus; Europa, Espanya, Catalunya, cada vegada més petits, cada vegada més fragmentats, cada vegada més irrellevants. Ningú ni res se n'escapa.

El món ens mira, efectivament, tal com diuen amb ingènua arrogància els independentistes catalans amb motiu de les seves coloristes manifestacions anuals. Però ens mira amb una profunda preocupació pel nostre futur quan es tracta d'amics; i amb una sàdica delectació si són enemics, tant els que ja saliven amb el festí que els oferirà una Europa feble i dividida com els que gaudeixen en els seus somnis de la impossible recuperació de les velles nacions europees.