Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

En defensa d’una universitat pública accessible

Els governs (autonòmics i espanyol) han menystingut, en els últims temps, el paper de la universitat pública

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, la universitat catalana obté la valoració més alta de confiança ciutadana, amb un 6,47, per sobre del Parlament (4,56), la Generalitat (4,41), el Congrés (3,13) o els partits polítics (3,07). A més d'aquesta realitat, convé recordar que la universitat pública és un bé social que interactua en el procés de construcció d'un Estat en què el coneixement es posa al servei de la ciutadania.

Els governs (autonòmics i espanyol) han menystingut, en els últims temps, el paper de la universitat pública, en mostrar una desconfiança immerescuda cap al seu personal –acadèmic, administració i serveis– i desistint de les seves responsabilitats en no afrontar una reforma del sistema universitari –asfixiat sense dissimular– i atemptar contra l'autonomia universitària. En el súmmum dels despropòsits –i de la injustícia– els governs han incrementat fortament les taxes, culpant de la situació econòmica els qui no hi tenen res a veure: els estudiants i les seves famílies. Davant d'aquest “atac injustificat” cal perseverar en la defensa d'uns preus de matrícula iguals –i raonables– per a totes les universitats públiques i per a cada titulació, tant graus com màsters, i obrir un debat en l'àmbit universitari –amb participació estudiantil– sobre el ja popular 3+2, que no pot ni s'ha d'aplicar sense abans haver fet un estudi seriós, acadèmic i econòmic, de totes les seves implicacions pràctiques.

Tampoc sembla admissible que un grau en una comunitat autònoma costi dues o tres vegades més que fer-ho en una altra. I encara ho és menys que l'accés a l'educació superior, lluny de mesurar-se en mèrits i capacitat, sembla que es basi, sense perjudici d'un sistema de beques certament millorable, en atenció a capacitats econòmiques i pertinença a una determinada classe social. En un Estat que s'anomena democràtic, de dret i social, la universitat pública ha de ser accessible, en condicions d'igualtat, a totes les persones que acreditin capacitat i mèrit.

El Nobel d'Economia, Paul Kruggman, afirma “que el fet que els mercats tinguin problemes no és motiu per deixar de formar les nostres filles i fills, ja que una de les claus de l'èxit present i futur d'un país rau en l'educació”. No entendre-ho així és una mostra d'irresponsabilitat i insolidaritat intergeneracional i de ceguesa dels qui s'allunyen d'aquella ciutadania que volen representar. Els governs que suspenen en confiança ciutadana no poden imposar, via ingerència en l'autonomia universitària, solucions eficaces i justes als qui, com la universitat, sí que aproven en confiança. Ja va sent hora que les universitats despertin i ho facin saber.

La universitat pública ha de retre comptes de les seves activitats i gestió –obrint-se al finançament privat per privatitzar el risc i socialitzar beneficis en algunes activitats–, però exigir-los sense un finançament públic, suficient i estable és una hipocresia i un greuge a totes aquelles persones que, malgrat el deteriorament de les seves condicions laborals, la mantenen. Que ningú entengui que aquestes reflexions obvien que la universitat pública ha de canviar els seus hàbits i formes de gestió, però ha de fer-ho en exercici de la seva autonomia, juntament amb uns governs que han d'exigir canvis quan compleixin la seva part del pacte: finançament suficient i estable. Aquests canvis haurien d'afrontar-se, sense demora, des d'una universitat que no ha d'enrocar-se i tancar-se en si mateixa. No convé l'autoengany, l'autocomplaença, la derivació de responsabilitats cap als altres, o l'aposta, errònia, en favor de l'immobilisme. Però, tampoc, ha de “callar” davant certes vulneracions perpetrades pels qui no generen confiança en la ciutadania.

David Vallespín Pérez és catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona