Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’arquebisbe Omella, contra la reforma del papa Francesc

Les actuacions pastorals de l'eclesiàstic desmenteixen les seves afirmacions

“Qui ens ha de presidir a tots, ha de ser triat per tots”. Aquesta principi democràtic vigent en el cristianisme primitiu a l’hora de triar els bisbes s’ha tornat a incomplir a l’Església catalana amb motiu del nomenament de Juan José Omella com a arquebisbe de Barcelona, que des que van córrer els primers rumors del nomenament va topar amb el rebuig de no poques persones i col·lectius catòlics, sacerdots, religiosos i religioses de la diòcesi.

Omella va arribar amb l’aura de seguidor incondicional de la reforma de Francesc i avui és considerat un dels pocs bisbes espanyols triats per Joan Pau II que s’identifica amb l’aire d’obertura que es respira a l’Església catòlica. Ell mateix no perd ocasió de declarar-se “franciscà” en escrits i declaracions públiques. No obstant això, les seves actuacions pastorals desmenteixen les seves afirmacions.

Recentment, ha declarat que “vivim en una societat molt plural, i hem d’estar oberts al diàleg... Cal anar cedint”. Va mantenir, és veritat, una reunió amb el Consell ampliat de les tres parròquies de Sant Antoni, Santa Gemma i Sant Enric d’Ossó, de l’Hospitalet i Esplugues, que funcionen com una, però en el transcurs d’aquesta va recordar que és “aragonès” i que quan pren una decisió no la canvia encara que estigui equivocat. I així ha estat. Ha imposat al capdavant de les parròquies citades dos sacerdots contra la voluntat d’un sector important de les mateixes parròquies. És una actitud de govern autoritari que nega credibilitat a les seves pròpies paraules: “Anem intentant albirar el futur no amb el que jo penso, sinó en conjunt amb tot l’equip de govern i amb la societat en la mesura que sigui possible”.

I què es pot dir del pluralisme del que es declara defensor? Algunes de les seves prohibicions de la llibertat d’expressió demostren el contrari. El 25 de febrer d’aquest any em va prohibir una conferència sobre la violència i les religions a la parròquia de Sant Medir, on van néixer les Comissions Obreres de Catalunya cap a la meitat de la dècada dels seixanta. En plena dictadura franquista, els llocs religiosos van ser espais de llibertat d’associació i reunió i d’hospitalitat per a la classe treballadora i l’oposició política. En democràcia, però, Omella nega la llibertat d’expressió en els seus “dominis eclesiàstics”. Tot un símbol d’involució eclesial.

A la mateixa parròquia va prohibir també la conferència sobre l’homosexualitat i l’Església del teòleg polonès Krzysztof Charamsa, que uns mesos abans havia declarat ser “sacerdot homosexual, feliç i orgullós de la seva identitat”. Es va haver de celebrar en una de les seus d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’actitud homòfoba d’Omella contrasta amb les paraules respectuoses del Papa envers les persones homosexuals: “Si una persona és gai i busca Déu, qui sóc jo per jutjar-la?”. Monsenyor Omella primer prohibeix la llibertat d’expressió i després defensa el pluralisme. Tot un exemple de bipolaritat eclesial.

L’arquebisbe de Barcelona ha dit: “El sectarisme i la confrontació no són evangèlics”. En contradicció amb si mateix acaba de posar al capdavant de Sant Antoni, Santa Gemma i Sant Enric d’Ossó, de l’Hospitalet i Esplugues, dos sacerdots que pertanyen a l’associació conservadora de Clergues Germandat de Fills de Nostra Senyora del Sagrat Cor, formats al Seminari de Toledo, de tendència integrista. L’orientació pastoral d’aquests sacerdots, que tenen com a prioritat la devoció al Cor de Crist i la santificació dels seus membres, es troba als antípodes de les esmentades parròquies, formades per comunitats “de diàspora”, pluralistes, ecumèniques, profètiques, igualitàries (no patriarcals), encarnades al barri i solidàries amb les persones i els col·lectius marginats.

En el poc temps que fa que és arquebisbe de Barcelona –tot just deu mesos–, Omella ha demostrat que és molt lluny de la Primavera eclesial de Francesc i ha tornat a la llarga hivernada dels pontificats anteriors. Decididament, les seves declaracions no són creïbles.

Juan José Tamayo és director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions “Ignacio Ellacuría” de la Universitat Carlos III de Madrid i autor de Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica (Fragmenta, Barcelona)

MÉS INFORMACIÓ