Selecciona Edició
Connecta’t

Totes les dones de Renoir

La Fundació Mapfre exposa a Barcelona 40 obres del pintor francès, provinents dels museus d'Orsay i de l'Orangerie, on la dona és la protagonista absoluta

'Ball al Moulin de la Galette', de Renoir, a l'exposició de Mapfre a Barcelona. ATLAS

Hi ha moltes maneres d'apropar-se al pintor francès Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 1841; Cagnes-sur-Mer, 1919), un dels grans artistes de tots els temps. Una és a partir de les obres en què va pintar la dona en les seves múltiples facetes, de les parisenques modernes que es vestien a la moda i freqüentaven els llocs més populars, com el Moulin de la Galette, a aquelles que, sobretot en la seva última etapa, representava nues en bucòlics paisatges en què de manera sensual semblen gaudir plenament de la vida. També són dones les que apareixen en escenes íntimes i quotidianes, on una mare, normalment la seva dona, l'Aline, alleta un nen, el seu fill Pierre, i en múltiples escenes quotidianes en les quals el ritual de la higiene personal es revesteix de seducció. Potser per això Renoir està considerat el pintor de la dona (i de la carn), després de crear models completament atribuïbles al seu pinzell i reconeixibles.

Aquest acostament és el que proposa fins al 8 de gener la Fundació Mapfre, que inaugura la temporada de la seva seu a Barcelona amb Renoir entre dones. De l'ideal modern a l'ideal clàssic, una exposició que desplega 40 obres de l'artista de les 70 que sumen els museus parisencs d'Orsay i de l'Orangerie. Però Renoir no es troba només en aquest viatge a Barcelona: l'acompanyen 30 obres més realitzades per autors coetanis del nivell de Van Gogh, Cézanne, Degas o Picasso, a més de treballs dels catalans Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Carles Casagemas, que van pintar els mateixos escenaris de Montmartre que Renoir. Per la qualitat de les peces exhibides, l'antològica, comissariada per Paul Perrin, conservador de pintura del Museu d'Orsay, està cridada a ser una de les grans cites artístiques d'aquesta tardor.

Amigues, amants, esposa, models professionals, noies del carrer, actrius, grans burgeses... Les dones van inspirar sempre Renoir com a objecte de seducció i viva encarnació de l'art, com es fa palès en els deu àmbits de l'exposició que es podrà veure a partir de demà dissabte.

El ‘Moulin de la Galette’ torna a Barcelona

Una de les obres més icòniques i reproduïdes de Renoir és El ball del Moulin de la Galette (1876), una pintura que, malgrat que només ha sortit cinc vegades de París —a Nova York, Sant Petersburg i Tòquio— és la segona vegada que recala a Barcelona. La primera va ser l'any 1917, quan un grup d'artistes francòfils, amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol al capdavant, es van voler solidaritzar amb la capital francesa i els seus creadors immersos en els efectes de la Primera Guerra Mundial que havien impedit celebrar els grans salons que animaven la vida cultural francesa. Per això van organitzar una mostra amb un total de 1.500 obres d'autors com Bonnard, Matisse, Degas, Rodin, Renoir, Manet, Sisley, Seurat o Toulouse-Lautrec, entre d'altres.

“El portentós Moulin de la Galette no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d'un delit gairebé angoixant”, va escriure llavors José Francés al diari La Esfera sobre aquesta obra plena de ritme en què el pintor va emprar una estructura basada en triangles i va establir quatre plans des de la parella protagonista fins als quiosquets del final i on sembla que passin mil coses. Van ser poques les obres que es van adquirir en aquesta mostra. L'Ajuntament de Barcelona va comprar, per 14.864, una obra de Sisley, El tombant del Loing, que avui és al MNAC. L'exposició actual és, segons Pablo Jiménez, director de cultura de la Fundació Mapfre, “un homenatge a aquella història de solidaritat en moments difícils”.

Segons Perrin, serà el 1880, a partir d'un viatge a Itàlia, quan Renoir comença a abandonar els retrats de la parisenca moderna per centrar-se en els nus femenins, “reflex de l'admiració que sent per l'obra d'Ingres, Rafael o el Veronès, en una mena de retorn al classicisme”.

Renoir va patir una crisi personal el 1880 —potser la dels quaranta—, va explicar el comissari de la mostra Perrin: “En aquest moment va descobrir que l'impressionisme no era una finalitat en si mateixa i va posar la seva mirada en els grans de la història de l'art. Va viatjar a Roma i es va inspirar en Rafael, de manera que la seva obra va fer un gir entre l'impressionisme, el dibuix acadèmic i els mestres del segle XVIII”, segons l'expert. D'aquesta època és Dona nua en un paisatge, on s'aprecia la superació de la tècnica impressionista i més control del dibuix. L'abandonament de l'impressionisme —que ocupa només 10 anys dels 50 en què Renoir va estar actiu— es fa palès en una de les obres que tanca l'exposició, com és Les banyistes (1918-1919), la seva última gran obra, que s'allunya dels plantejaments clàssics d'autors com Julius Leblanc, situat just al davant, però proper a la modernitat d'artistes revolucionaris com Picasso, que tanca l'exposició amb dos nus impressionants, Grand nu à la Draperie, del Museu d'Orsay, i Femme dans un fauteuil rouge, d'una col·lecció privada suïssa, que són les cireretes d'aquesta exposició necessària que es podrà veure a partir de demà dissabte.

Les dones de Renoir són, de totes maneres, castes i innocents, una qüestió que ha fet que molts el critiquessin per misogin. “La seva obra sembla que encarni una visió molt conservadora, fins i tot reaccionària de les dones, per això l'han qualificat de misogin”, va explicar el comissari, que assegura que entre els objectius de l'exposició és “superar aquesta visió, intentant situar-nos en l'època de Renoir i veure quina és la condició femenina de llavors”. És per això, continua Perrin, que al segle XIX l'obra de Renoir era considerada la d'un feminista, perquè reflectia dones modernes, que llegeixen, que ballen, que gaudeixen de la vida, mentre que Degas sí que era considerat un misogin perquè les seves dones no responien als cànons de bellesa del moment”. Amb el pas del temps la percepció ha canviat i “Degas és el feminista perquè mostra la realitat de les dones, mentre que Renoir és un reaccionari perquè és més conservador”. Per al comissari l'exposició és una nova mirada sobre aquestes obres que tots coneixem. “Es tracta d'explicar una història, no només la de les obres mestres, sinó d'estudiar la relació entre Renoir i la dona i com va crear l'ideal de dona moderna i després va evolucionar cap a una concepció més clàssica”, una indagació que només és possible quan aquestes obres surten del seu museu habitual en el qual les obres, va explicar, ocupen sempre un lloc sense diàlegs possibles.

De fet, l'exposició que s'inaugura a la Fundació Mapfre no serà l'única vegada aquest any que es mostraran obres de Renoir a Espanya. A mitjan octubre el Museu Thyssen de Madrid presentarà una nova lectura de la seva obra. Aquesta vegada el tema serà la intimitat, i ho farà a partir de 87 quadres procedents de col·leccions públiques i privades de tot el món. “Hi ha Renoir per a tots”, va explicar Pablo Jiménez, director de cultura de la Fundació Mapfre. De fet, el Museu d'Orsay no és qui té més renoirs. La Barnes Foundation Philadelphia té 180 obres del pintor, cent més que el museu francès.

Moltes de les pintures que es poden veure a Barcelona s'han exposat fins fa poc al Japó. “Algunes fins i tot no s'han desembalat”, va explicar Jiménez. El cost total de la mostra és de 600.000 euros.

MÉS INFORMACIÓ