Selecciona Edició
Connecta’t

Segrestadors de pisos

Bandes organitzades ocupen habitatges i demanen diners als propietaris per desocupar-los

Façana d'un dels immobles a Badalona ocupats per extorsionadors.
Façana d'un dels immobles a Badalona ocupats per extorsionadors.

El Bruno ha passat el mes d'agost amb la família i uns amics en una casa amb piscina a Castelldefels. L'habitatge no era seu. Els propietaris el tenien a la venda i hi comptaven per comprar-ne un de nou, però ell el va ocupar. Va entrar a la nit, va canviar el pany i es va fer fort fins que li van pagar uns quants milers d'euros que va exigir per anar-se'n. Aquest mateix dia es va ficar en una altra casa fantàstica on va passar uns quants dies fins que va aconseguir, de nou, extorquir els propietaris per posar rumb amb les quatre coses que duia a sobre (uns quants matalassos, un barril de cervesa, una bicicleta…) fins a una altra casa. I així, fent caixa de xalet en xalet, i aconseguint els privilegis públics que comporta tenir residència fixa –tot i que sigui només on arriben les citacions judicials–, segueix aquest veí uruguaià de Castelldefels i el grup que l'acompanya. Saben que sempre serà més rendible per als propietaris pagar el que demanen que no pas esperar la resolució d'un llarg i costós procés judicial.

Aquesta és la base d'un negoci que no té res a veure amb els moviments socials o els desnonaments, habitualment injustos, que es produeixen també diàriament. No obstant això, s'empara en la mateixa legislació i utilitza els recursos del dret a l'habitatge per funcionar. La policia, tret que els enxampi in fraganti forçant el pany, no pot fer res amb aquesta banda (un d'ells amb antecedents) ni amb cap de les que operen a tot Espanya: s'apropen al lloc, certifiquen que viuen allà i, en ocasions, fins i tot recomanen negociar als propietaris. Això explica, en part, l'èxit d'empreses privades que fan d'intermediàries amb aquests ocupes “amb c”, com els defineixen fonts policials. Una pràctica que, més que en una ocupació, fa pensar en un segrest.

Aquestes bandes troben en les escletxes de la llei i en la lentitud del procés judicial un filó per a l'extorsió. El temps que un jutge triga a determinar si es tracta d'un cas d'usurpació d'habitatge pot arribar a ser el mateix que el del desnonament d'una família que no pot pagar el lloguer o la hipoteca i roman a casa per necessitat. I encara s'allarga més si el procés va per la via penal. “Si ja s'ha fet un canvi de pany, no hi pots entrar. L'accés a aquest habitatge és inviolable”, assenyala Toni Garriga, advocat expert en dret immobiliari del bufet Navarro Advocats. De fet, si el propietari accedís al seu domicili incorreria en una possible violació de domicili, i si tallés els subministraments d'aigua i llum es podria considerar un delicte d'assetjament immobiliari. Cap dels afectats de Castelldefels, que ja van rebre amenaces per part dels ocupes, ha volgut donar el seu nom ni fer declaracions per por de represàlies.

Mentrestant, i després d'un estiu atrafegat, el Bruno té un tercer habitatge. No marxarà fins que aconsegueixi una feina o li retornin el passaport que la justícia li va retirar per agredir una persona, explica per telèfon. Segons expliquen els veïns, la mare d'un d'ells viu en un apartament llogat i els porta menjar a cada casa nova on entren. “És surrealista. Fan vida normal, entren i surten... però tot a la casa d'algú altre. I la policia no hi intervé”, denuncia una veïna que demana no revelar el seu nom.

El fenomen es reprodueix a tot Espanya, però Catalunya s'ha convertit en els últims anys en l'epicentre d'aquestes pràctiques. El president del Col·legi d'Agents de la Propietat de Catalunya, Joan Ollé, creu que és una “qüestió altament preocupant”. “Ha crescut enormement. Cada any hi ha al voltant d'un 15% més, i sempre en casos que no són per necessitat, sinó per extorquir els propietaris. Això ja està protocolitzat, tenen els seus advocats, saben quin tipus de cases els convé ocupar, qui són els propietaris… Al final el propietari no té drets, se'n va de vacances, es troba la casa ocupada i ha de demostrar que és seva”.

A Girona es va produir l'any passat una onada d'ocupacions d'aquest tipus. Allà, el Col·legi d'Agents de la Propietat de Girona va denunciar també una extensa màfia d'aquest tipus. El seu president distingeix clarament entre els tipus d'ocupes amb els quals tracten. “Hi ha una qüestió social, gent que ocupa per necessitat. I és veritat que a Girona faltava habitatge social. Però aquest altre tipus d'ocupació és mercantilista: era per rebre una indemnització. Venien amb autèntics manuals, sabien què havien de dir a la policia… Se'ls oferia una renda social, però el que volien eren els diners”.

La denúncia per extorsió, assenyala Toni Garriga, tampoc és sinònim d'un desallotjament ràpid. “Denuncies el xantatge i l'extorsió, però segueixes sense recuperar la possessió. Al final tot porta a fer que la gent acabi pagant”. En aquesta disjuntiva es va trobar el Pedro (nom fictici) en la seva promoció de Badalona, on un grup d'individus va ocupar dos pisos que eren a la venda aquesta setmana. “Van entrar a la nit forçant el pany del portal i van ocupar dos àtics. Els vam demanar que marxessin i ens van amenaçar de mort”, recorda. Els Mossos tampoc van poder fer res per ajudar-lo, explica.

Desesperat davant la situació, aquest promotor va contractar Desokupa, una empresa especialitzada a negociar amb aquest tipus de bandes i que va aconseguir convence'ls —previ pagament d'una suma que l'afectat prefereix no revelar— que abandonessin els habitatges. Com en altres casos, la negociació fins i tot va acabar amb el propietari llogant un camió perquè els ocupes s'enduguin els trastos cap a una altra banda. “Si no haguéssim actuat així seguirien a la casa. És trist, però sabia que només amb la policia no ho resoldria”, insisteix.

Desokupa ha rebut moltes crítiques en les últimes setmanes per part de diverses associacions i ha estat denunciada per l'Observatori de Drets Econòmics i Socials per fer servir mètodes suposadament intimidadors en el desallotjament de Can Dimoni, a Gràcia. Però la imponent presència física dels treballadors d'aquesta empresa, defensa el seu director, Daniel Esteve, ajuda a contrarestar les amenaces que pateixen els propietaris i ells mateixos. “Coneixem bé la llei. Sabem que nosaltres no podem entrar en l'habitatge ocupat. Només fem d'intermediaris en el desallotjament, i majoritàriament són màfies que demanen diners a canvi de marxar del pis. Tampoc treballem amb habitatges de lloguer o sobre els quals recaiguin ordres de desnonament”. Malgrat les crítiques, els veïns afectats els defensen aferrissadament. “Es critica la feina que fan, però si no hagués estat per ells la convivència en aquest edifici s'hagués tornat insostenible. El que caldria preguntar-se és per què la llei no pot actuar amb celeritat i cal recórrer al sector privat per recuperar casa teva”, assenyala una veïna.

MÉS INFORMACIÓ