La densitat
Els museus, com les platges desertes, com els boscos, són llocs on m’he trobat a prop de mi mateix
Quina mandra que fa, darrerament, visitar museus. Museus famosos, vull dir. Ho dic jo, museista de tota la vida. Els museus, com les platges desertes, com els boscos, com els penya-segats, com els cementeris, són llocs on m’he trobat a prop de mi mateix, on he aprés molt del poc que sé. Em fascinen, els museus. Ara, però, alguns dels més emblemàtics han esdevingut parcs d’atraccions, on et trobes la mateixa gent que a Port Aventura. Fa poc vaig anar al Guggenheim de Bilbao. L’endemà vaig visitar, a només quatre passes d’aquest, el Museu de Belles Arts. El cel i la terra. Infinitament superior el de Belles Arts. Infinitament superior per a qui busca art, i no fotos per al Facebook. Moltes més obres i millors, i molta menys densitat de gent...
Per què, qui dissenya itineraris turístics, s’entesta a entaforar dins dels museus gent a qui no interessa l’art? Qui en guanya, d’això? Ells s’hi avorreixen, delerosos de passar per la botigueta i endur-se’n un bibelot; el museu es massifica, perd el silenci i la calma necessaris per tal d’assimilar la saviesa de les obres; el malalt d’art s’hi sent desplaçat, incapaç de gaudir a pler. Aquest estiu he tornat al Museu Van Gogh, a Amsterdam. Un espai magnífic, i una col·lecció exposada amb intel·ligència, on l’obra del malaguanyat artista es podria apreciar —acompanyada d’obres dels pintors que més el van influir i dels que ell més influí— en les millors condicions possibles. Es podria, dic. El cas és que hi vas a espentes, enmig d’una turbamulta sorollosa, on no pocs setciències discursegen el que els passa pel cap sobre el pobre Vincent. Que si l’orella tallada, que si l’esquizofrènia, etcètera. De pintura, res de res. I encara gràcies.
Es pot parlar de pintura? Poc. Qui ho intenta s’hi queda, sovint, a la perifèria, amb referències literàries, filosòfiques, etcètera. Amb metàfores. A mi mateix em passa. Com es pot explicar la diferència entre un rembrandt i l’obra d’un bon pintor, contemporani de Rembrandt? “El magistral domini del clarobscur”, diria un setciències. Fals. Molts contemporanis de Rembrandt dominen magistralment el clarobscur. El que fa diferent Rembrandt és, sobretot, la densitat. Entre un rembrandt i l’obra d’un contemporani seu —i de molts altres pintors de la història— hi ha la diferència entre un caldo industrial, de sobret, i un caldo fet a foc lent amb l’olla plena d’exquisides viandes i verdures. Una metàfora, vet ací. “Quasi tota la diferència entre els autors grans i els petits rau en la densitat”, diu Max Jacob. Benvinguda, aquesta densitat! La copsen, les turbamultes que transiten pels museus? Poden fer-ho, al ritme que hi van? El primer que faig quan visite una ciutat és informar-me’n dels top ten, a fi d’evitar-los. Calen, però, uns altres top ten: els dels museus i dels llocs valuosos que estan fora, al marge, del circuit cínicament traçat per als turistes.
