Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

En absència de violència

El problema ja no és si Espanya pot superar un atac terrorista. El problema és que Espanya fa molt temps que no se supera a si mateixa

El ministre José Manuel García-Margallo.rn
El ministre José Manuel García-Margallo. EFE

El ministre Margallo deia en vigílies de la Diada que d’una crisi se surt, que un atac terrorista se supera però que el que és de debò irreversible és la dissolució d’Espanya. No sé si expressava un temor, una constatació o ambdues coses, el que sí que sé és que allò que dissol Espanya és que el país no pugui superar ministres com ell.

I com ell, i només en l’últim govern, n’hi ha a cabassos. Des de Soria a Cañete passant per un ministre d’Educació els mèrits del qual desconeixem però que fa joc amb el fracàs escolar que arrossega Espanya i que ho explica gairebé tot. Per no parlar de Wert, el seu antecessor al càrrec, o de Morenés o de Fernández Díaz… Això se supera tan poc que Espanya els torna a donar la majoria i un segon augment més que possible en unes hipotètiques terceres eleccions.

També és insuperable el cinisme amb el qual maltracten la història recent del país. Un atac terrorista se supera, diu. Per a això hem hagut de passar quaranta anys començant cada article condemnant el terrorisme i revisant paràgrafs sencers perquè ningú se sentís ofès. En un atac de torquemadisme, es va fer una llei de partits a mesura per il·legalitzar ni que fos un ressò, l’ombra del record, qualsevol cosa que estigués remotament relacionada amb ETA.

D’un atac terrorista se surt, diu... Bé, depèn. Entenc que el ministre va voler dir que l’Estat l’endemà al matí obre les seves portes i finestretes. I comprenc que, vist el suc que li han tret a algunes associacions de víctimes, pensi que primer ETA i després els grups islamistes hagin servit per reforçar els vincles que mantenen els ciutadans entre si i envers l’Estat. Tot encaixa quan recordem els titulars de les pressions a la banca andorrana i la planificació de la guerra bruta que es va fer via Ministeri de l’Interior.

No, esclar, això no és un atac terrorista. El que va ser un atac terrorista va ser el GAL, i mirin si Espanya es va sobreposar als seus efectes que els seus ministres no tenen cap problema per utilitzar altres clavegueres, potser no tan escabroses com les dels vuitanta, però de la mateixa xarxa de desguassos. Aquella vegada era contra el separatisme basc, aquesta vegada li toca al català. Superarà Espanya el xantatge als Pujol? Esclar.

Però, seguint Margallo, superarà Espanya alguna cosa que no sigui terrorisme? Ja veurem, aquí hi ha l’independentisme català. Per primera vegada els seus ministres es troben emplaçats davant un moviment pacífic, popular, transversal i, la cosa que més els fastigueja, nacional. En principi, no hauria de preocupar-se per això. Tenen la majoria absolutíssima de mitjans a favor seu, les institucions i els poders no separats de l’Estat. Al País Basc estan la mar de mansos, que els hi va el concert i l’única cosa que podria haver-los importunat ha estat un Podem que quan va veure que podia tocar poder va aparcar el referèndum. Si ara el treu una altra vegada és perquè només els voten aquí.

No, no està tan clar que Espanya pugui superar l’independentisme català. Fa un any que el país no té govern. Hem fet dues eleccions i anem cap a les terceres si Pedro Sánchez no decideix perdre la dignitat que li pot quedar al PSOE permetent un govern del PP. Fa anys que estem enquistats per culpa d’una de les falsedats més acordadament repetides, que en absència de violència es podia parlar de tot. Cada govern espanyol ha caigut per les seves mentides, el d’ara no pot ni formar-se de tan grosses que les diu.

El problema ja no és si Espanya pot superar un atac terrorista. El problema és que Espanya fa molt temps que no se supera a si mateixa. En comptes de governar la diversitat i aprofitar-la, la seva gran assignatura pendent després del franquisme, s’ha dedicat a perllongar algunes de les pitjors característiques del règim. La seva incapacitat per fer política exterior, l’esmentat fracàs escolar, la sempre pendent revolució industrial o les portes giratòries, però també la falta d’articulació d’un estat plurinacional, la humiliació –sí, humiliació legislativa i pressupostària– de qualsevol cultura que no sigui l’espanyola o el manteniment d’unes clavegueres que ens retrotreuen als temps més grisos de la història recent.

Aquí els únics que de debò semblen voler superar Espanya són els centenars de milers de catalans que surten al carrer. Encara que els dolgui tant als ministres.

Francesc Serés és escriptor