Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quin setembre!

S’amunteguen els despropòsits del PP i no és estrany que molts catalans vulguin anar-se’n d’aquesta Espanya en la qual la corrupció i la mentida són moneda de canvi

Setembre ha començat sense arguments que permetin alimentar esperances de nou rumb polític. A l’eternització de Mariano Rajoy al capdavant del Govern central en funcions cal sumar-hi el cas de l’exministre d’Indústria José Manuel Soria –il·lustratiu de la mentida sistèmica del PP–, la continuïtat del titular en funcions de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, –utilitzador injust dels ressorts de l’Estat contra l’independentisme– i el compte enrere d’un calendari judicial aterridor sobre corrupció (Gürtel, Rato, etcètera). Cal tenir la fe del carboner perquè resultin creïbles els pactes presumptament regeneracionistes que el PP ha establert amb Ciutadans per a aquesta legislatura. Cada dia que passa és més difícil que els populars puguin afrontar el futur sense una catarsi que, almenys, liquidi bona part de la direcció.

La mala praxi política va aparellada a una lamentable situació socioeconòmica. El 31 d’agost passat es va batre el rècord de ser el dia en què més ocupació s’ha destruït en la història recent d’Espanya. En una sola jornada van desaparèixer 236.687 llocs de treball en termes nets. El nombre d’aturats que no perceben ajudes frega ja els 1,7 milions de persones. Mentrestant, des de la reunió del G-20 de Hangzou tot un president del Govern i un il·lustrat i plurilingüe ministre d’Economia sortien en defensa sindicada del funcionari Soria i justificaven amb mentides oficioses l’elecció per representar a Espanya com a director executiu del Banc Mundial.

Per encoratjar una mica més el contribuent sense empreses familiars a Jersey, el Banc d’Espanya se sumava a la festa amb la notícia que de la reestructuració del sector bancari, que ha exigit a l’Estat injectar directament 51.303 milions d’euros, només se n’han recuperat 2.686 milions. Un funeral de luxe per a les paraules de Rajoy, De Guindos o Soraya Sáenz de Santamaría, assegurant, el 2012, amb aplom de predicador que el rescat no costaria “un sol euro” als espanyols. “És un crèdit a la banca que pagarà la mateixa banca”, sentenciava llavors un categòric Rajoy.

Si les mentides resulten feridores, tampoc tranquil·litzen els silencis de l’Executiu de Rajoy sobre els problemes que Espanya té plantejats. Amb aquests elements no és estrany que en assumptes aferrissats i candents com el català, manquin d’una altra iniciativa que l’immobilisme i la garrotada, la qual cosa acompanyada de la loquacitat de Consuelo Madrigal, fiscal general de l’Estat, sobre la mà dura que emprarà contra l’independentisme només fa que esperonar els ciutadans catalans indecisos a participar en la manifestació sobiranista de la Diada.

Els separadors segueixen brindant oportunitats en safata als separatistes, que diria Castelao. I en aquest sentit destaca la gran tasca del Ministeri de l’Interior amb el veto a la inscripció del Partit Demòcrata Català, la vella Convergència. Interior addueix, en primer lloc, que el nom del nou partit d’Artur Mas s’assembla molt al de Demòcrates de Catalunya, els escindits d’Unió Democràtica i socis dels convergents. I en segon lloc, el ministeri considera no ajustat a la llei de partits –perquè no respecta els principis constitucionals–que el PDC declari en els seus estatuts que no renuncia a “la via unilateral per aconseguir l’objectiu [la independència]”.

No deixa de ser simpàtic que una llei amb rivets autoritaris, que es va pensar per il·legalitzar Batasuna i que va ser votada per la vella Convergència, hagi acabat sent aplicada al nou PDC. I també resulta curiós, fruit d’un sobtat abscés esquerrà, que un partit confessi en els estatuts que pretenen la seva legalització que entre les seves finalitats figura vulnerar la legalitat. Però que ningú s’enganyi. En altres circumstàncies, la legalització hauria estat d’ofici, encara que ara cadascú ho aprofiti per compactar a les seves respectives parròquies patriòtiques. Uns han espolsat l’uniforme de màrtirs, cosa que seria ridícula si, prèviament, un altre no s’hagués enfundat el de Neró.

Aquest mes de setembre s’amunteguen els despropòsits del PP i no és estrany que molts ciutadans de Catalunya vulguin anar-se’n d’aquesta Espanya en la qual la corrupció a gran escala i la mentida s’han convertit, desgraciadament, en moneda corrent.