No hi ha marxa enrere
Catalunya viu ja en el postautonomisme, i aquesta Diada mostra una reconfiguració dels espais polítics sobiranistes després de la constatació dels límits del resultat de les eleccions del 27S
Aquesta Diada del 2016 se celebra en un moment especialment tibant, però al mateix temps molt revelador de la configuració conflictiva dels diferents escenaris polítics, europeu, estatal i català. A Europa, la confusió és superior a l’habitual. El Brexit ha deixat al descobert les esquerdes de la construcció europea, i això s’està tractant de compensar augmentant la capacitat de govern comunitari, com mostren les disposicions en matèria fiscal o la decisió de tancar sine die les negociacions amb els Estats Units per a l’acord de comerç. Però, aquest major activisme no compensa el dèficit de credibilitat i legitimitat que arrossega la Unió Europea i cadascun dels països que la componen. A Itàlia, Renzi ha anunciat per al novembre un referèndum en clau interna, i iniciatives semblants són sobre la taula, en diferents països, com per exemple Hongria o Polònia. Aquesta febre plebiscitària mostra la necessitat de buscar suports directes davant decisions polèmiques que no poden abordar-se amb la motxilla estrictament electoral i les majories parlamentàries fràgils.
La situació a Espanya, després de l’ensulsiada dels equilibris sorgits de la transició, és preocupant. Els grans partits tracten d’apuntalar les seves posicions, que són prou sòlides per mantenir les seves posicions de veto, però massa febles per imposar el seu criteri com antany. Els partits nous, s’han afermat tant territorialment com políticament, però han perdut part de l’atractiu trencador de què disposaven. En el cas de Ciutadans, la seva pretensió de convertir-se en comodí o frontissa dels dos grans partits, pot acabar perjudicant les seves possibilitats de consolidació. Podem, ha quedat més aïllat, però manté la seva capacitat de connectar amb les iniciatives més innovadores en aquells espais territorials on, la seva acceptació (cada vegada més assentada) de la plurinacionalitat de l’Estat i la seva flexibilitat en els formats organitzatius de cada confluència, li està permetent mantenir vivacitat i capacitat d’impacte. Les eleccions de final de mes a Galícia i al País Basc poden ser una nova prova d’això.
Catalunya viu ja en el postautonomisme, i aquesta Diada mostra una reconfiguració dels espais polítics sobiranistes després de la constatació dels límits del resultat de les eleccions del 27S. No hi ha res a esperar del PP ni de Ciutadans, després de la nova mostra de centralisme ranci i retrògrad a l’estil LOAPA amb el qual van redactar el seu acord de govern fallit. El PSC està internament dividit entre els qui no volen separar-se de l’ortodòxia marcada per Madrid i Andalusia i aquells, com Núria Parlon, que tracten de recompondre ponts amb l’espai favorable al dret a decidir. El debat més intens es juga en camp sobiranista entre independentistes conscients dels límits d’avançar sense majories més sòlides i aquells que volen una nova demostració de força al marge dels límits de la legalitat constitucional. I en aquest debat el paper dels comuns pot ser clau, ja que com que són sobiranistes, però sense formar part de l’independentisme, expressen millor que altres grups la pluralitat de posicions que existeix en la gran majoria social que a Catalunya defensa la plurinacionalitat i la necessitat del referèndum.
En tots aquests escenaris l’inimaginable és tornar enrere. Ni a Europa és possible desmuntar l’estructura comunitària, ni a Espanya és possible mantenir l’statu quo sorgit de la transició, ni a Catalunya serveix una reforma constitucional que no impliqui que el país vegi reconeguda la seva condició de nació i la seva capacitat per decidir el seu futur de manera lliure. En menys dos mesos sabrem què ha succeït a Galícia i al País Basc, com es recompon la majoria parlamentària a Catalunya i si finalment hi ha noves eleccions a Espanya o s’aconsegueix formar govern. El que és irreversible és la complexitat més gran del sistema de partits i l’esgotament del model autonòmic. Més pluralitat política, més pluralitat territorial. El conglomerat PP-C’s ha optat per negar la segona i incrustar sobirania nacional única amb mercat únic. A l’altre extrem, Podem i les confluències han incorporat estructuralment ambdues pluralitats en la seva forma de funcionar. Falta veure si el PSOE és capaç d’entendre el nou escenari polític i s’obre a reconfiguracions profundes internes i institucionals. El que sembla indubtable és que a Catalunya la situació exigeix trencar ja amb el caducat sistema actual.
Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.
