Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La victòria del processisme

Si no hi ha consulta i no hi ha independència, només queda una alternativa: fer que el procés segueixi viu encara que estigui mort

La notícia de la temporada és el processisme. L'independentisme va succeir el sobiranisme i el processisme està succeint l'independentisme. Si el sobiranisme se centrava en la consulta i l'independentisme en la independència, el que ara ocupa i preocupa el processisme és el mateix procés. Si no hi ha consulta i no hi ha independència, ni per la via unilateral ni per l'acordada, i de moment cap de les dues coses s’albira a l'horitzó, llavors només queda una alternativa, i és fer que el procés segueixi viu encara que estigui mort.

El processisme és com una bicicleta: cau si s'atura. Cal fer alguna cosa, el que sigui, perquè no caigui. No hi ha més remei que seguir pedalejant. És un moviment que ja es justifica per si mateix i no pel seu objectiu improbable. Si no es pot fer la DUI (declaració unilateral), ja ens conformem amb el RUI (referèndum unilateral); i si després no pot ser el RUI, doncs caldrà buscar de nou la DUI. I tornem-hi.

El processisme és una projecció de la voluntat. El desig de tanta gent és peremptori i d'absoluta necessitat. A ningú se li passa pel cap que tot s'hagi acabat. No pot ser que tants i tants estiguin equivocats i durant tant de temps. Ningú es pot imaginar que sigui una mera ideologia capaç d'instal·lar-se i d'acceptar que de moment no hi ha qui mogui la pedra de la realitat.

El determinisme és una de les característiques del processisme. Està escrit que això ha d'acabar aviat i bé. El llarg termini és pecat per al processisme. No s'hi val a dubtar i qui ho faci es fa reu de manca de voluntat... processista, és clar. La voluntat política tal com l'entén el processisme és una translació a la història de Catalunya de la fe religiosa. Hi ha qui la té i hi ha qui no la té, què hi farem.

El processisme confia en el seu llarg alè però viu del sentit d'imminència. Va per llarg, per molt llarg, però cal viure-ho tot com si hagués de succeir ara mateix. Només es poden dedicar tants recursos i tantes energies, que se sostreuen a moltes altres coses i arriben a ocupar tot l'espai psicològic i polític, quan es viu amb una febril sensació d'imminència.

El processisme suma processos, actuals i remots. La idea que n’hi ha un de sol, que es projecta retrospectivament en la història fins al 1714, és la seva obra més sofisticada. No és el mateix el procés que dirigia Artur Mas, amb la seva força central convergent com a base, que el procés coliderat per Mas i Junqueras, amb el conglomerat de Junts pel Sí resultant de la suma de dos partits i l'afegit dels independents de les associacions sobiranistes. Ni el procés que ara dirigeix aparentment Puigdemont, sota la vigilància i hegemonia de la CUP.

El processisme és una culminació, una mena de moment hegelià en què s’assoleix la plenitud gairebé definitiva en l'esdevenir nacional de Catalunya, com una fruita ja madura a la qual només li queda deixar-se anar de l'arbre. Tot està a punt i al punt. Per accelerar la caiguda, el processisme s'anomena a si mateix primer postautonomia, després preindependència, estadis polítics insuperables en tots els sentits, perquè difícilment se superaran i perquè són la perfecció mateixa del procés: ho hem fet tot, tot està guanyat , però queda només el moment màgic, l'instant que no arriba mai, ajornat eternament.

El procés ha generat també els seus interessos, ha creat llocs de treball, ha produït ingressos i ha inspirat i induït múltiples negocis. És part del paisatge quotidià. Alguns han qualificat les associacions sorgides al voltant del procés com a autèntiques start-up de la tecnologia política. Hi ha molta gent a qui li interessa que això segueixi i segueixi com la pila de Duracel encara que hagi deixat de tenir orientació i fins i tot sentit. Són el lobby del procés que seguirà procurant pel negoci mentre duri.

És com el procés de pau a Palestina, em suggereix una bona amiga que ha exercit com a corresponsal a Israel. Tots, partidaris i adversaris, sospiten que és ben mort, però a tots els interessa que segueixi amb l'aparença que és viu, ni que sigui només per defensar-lo o per rebutjar-lo. Des de fora –de Catalunya i sobretot d'Espanya– tot això és molt difícil d'entendre; i s'entén molt bé perquè ningú ho entén: el processisme és la fase superior i més kafkiana i insuperable del procés.