Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Per un debat racional sobre la immersió

Dir que el castellà no és llengua pròpia de Catalunya és tan pervers com ridícul. És tant com dir que l’anglès no és propi dels escocesos

La immersió lingüística és el paradigma del que els nacionalistes anomenen “línies vermelles”, que a la pràctica significa que es tracta d’un territori vedat al debat racional. La immersió no es toca i no se’n parli més, repeteixen arreu. L’última prova l’hem vista aquests dies amb la reacció apocalíptica dels partits nacionalistes davant la proposta de Ciutadans i el PP d’implantar un model trilingüe (català, castellà i anglès com a llengües vehiculars) a les escoles catalanes.

El nacionalisme lingüístic torna a tocar a sometent per evitar el debat, i jo em disposo a intentar travessar la línia vermella sense que els guardians de les essències m’intentin abatre acusant-me d’enemic de Catalunya i de la llengua catalana. Ho faig convençut que la immersió lingüística obligatòria ens empobreix com a societat. D’una banda, perquè lesiona el dret dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en la seva llengua materna, oficial a tot Espanya i llengua familiar de la majoria dels catalans. Paradoxalment, aquesta restricció d’un dret reconegut per la UNESCO només ha estat possible dintre dels límits de l’ordenament jurídic espanyol. En contra del que sovint afirmen polítics i tertulians nacionalistes, si Catalunya hagués estat un Estat independent, difícilment s’hauria pogut justificar davant la UE, el Consell d’Europa, l’ONU i la resta de l’entramat institucional internacional un model educatiu que exclou l’ensenyament en la llengua materna de la majoria dels ciutadans.

Durant el franquisme i la transició els nacionalistes taxaven, amb tota la raó, de “crim” i “tortura” el fet que els nens catalanoparlants no poguessin instruir-se en la seva llengua materna. Ramon Trias Fargas, històric dirigent de CDC, deia al 1978 que l’ensenyament en llengua materna forma part dels Drets Humans i afirmava: “El que nosaltres proposem és precisament l’ensenyament en la llengua materna, ja sigui el català o el castellà, i l’ensenyament obligatori del català i del castellà per a tots els que viuen a Catalunya”. Malauradament, les paraules de Trias Fargas aviat se les va endur el vent assolador de la construcció nacional, i des d’aleshores qualsevol objecció al dogma del nacionalisme lingüístic ha estat i continua essent immediatament titllada d’anticatalana pels guardians de les essències.

Els catalanoparlants tenen dret a aprendre un castellà que vagi més enllà del llenguatge col·loquial, i sovint descuidat, que escolten al carrer

És veritat que del que deia Trias Fargas s’infereix un model de segregació dels alumnes per raó de llengua, un model si més no discutible perquè podria afavorir la divisió de Catalunya en dues comunitats lingüístiques i, atès el predicament que té en aquestes latituds -a Catalunya i a tot Espanya- el nacionalisme d’arrel romàntica que parteix de la base que a cada llengua li correspon una nació, aquesta divisió lingüística hauria pogut precipitar la confrontació per la qüestió nacional de manera irreversible. Heus aquí el problema de la rebregada cohesió social. Els partits nacionalistes sacralitzen l’actual model monolingüe en català en què el castellà queda relegat a només dues hores a la setmana -les de l’assignatura de llengua i literatura castellanes- i ho fan apel·lant a la cohesió social, la qual cosa no deixa de resultar xocant quan la majoria dels catalans té el castellà com a llengua materna. Resulta difícil d’explicar la idea que incrementar l’exigu nombre d’hores de castellà a les aules tindria efectes nocius sobre la cohesió d’una societat en què el castellà és la llengua materna majoritària. Els nacionalistes, com d’habitud, plantegen el debat en termes dramàticament dicotòmics: o immersió lingüística en català o adéu a la cohesió social. No hi ha terme mitjà. O tot en català o tot en castellà, que per alguna cosa els pobles “normals” només en tenen una, de llengua: la llengua pròpia. A Catalunya, el català. La resta són impròpies, tant és el castellà com l’anglès o l’alemany. Val a dir que la idea que el castellà no és llengua pròpia de Catalunya, consagrada a l’Estatut, és tan perversa com ridícula. És tant com dir que l’anglès no és propi dels escocesos o dels gal·lesos; el francès, dels aquitans o dels bretons; i el mateix castellà, dels asturians o dels aragonesos. Només un projecte basat en el nacionalisme lingüístic pot sostenir un disbarat semblant.

La cohesió social és possible amb un model d’immersió en català, però també ho seria amb un model d’immersió en castellà. Ara bé, quina necessitat tenim d’arraconar una de les dues llengües pròpies dels catalans relegant-la en el millor dels casos a la condició de llengua estrangera? Per què els catalans no podem gaudir d’un sistema educatiu en què les nostres dues llengües pròpies, el català i el castellà, tinguin una presència equilibrada? Doncs, precisament, perquè per als partits nacionalistes la presència del castellà a Catalunya, i per tant el bilingüisme, ha estat sempre una anomalia que ha de ser corregida, començant des de l’educació infantil i primària.

L’alternativa a la immersió lingüística no és la segregació per raó de llengua. De fet, no hi ha cap partit amb representació al Parlament de Catalunya que demani res semblant. El PP i Ciutadans proposen un model en què el català i el castellà -com a llengües pròpies de la majoria dels catalans- i ara també l’anglès tinguin una presència equilibrada, totes tres com a llengües vehiculars. No pretenen ni fer desaparèixer el català, ni perpetrar un genocidi lingüístic ni cap altra de les maldats que els nacionalistes els acostumen a atribuir. Per tant, que se’ls ataqui pel que pretenen, el trilingüisme a les aules, però no pel que als nacionalistes els agradaria que pretenguessin.

Quina necessitat tenen els partidaris de la immersió de distorsionar la proposta de Ciutadans i el PP? Per què no la critiquen sense desnaturalitzar-la? No deu ser perquè en el fons la consideren d’allò més raonable? Potser perquè coincideix amb el que molts d’ells ofereixen als seus fills? Per quina raó haurien de criminalitzar una proposta que coincideix amb el projecte educatiu de les escoles privades i concertades que molts d’ells escullen per a la seva prole? Doncs bé, en comptes d’admetre que els agrada i que comparteixen la proposta de Ciutadans i el PP i que per això porten els fills a escoles trilingües, aquests defensors de la immersió dels fills dels altres deformen la realitat per presentar la generalització de la seva opció com una amenaça per a la supervivència del català.

En qualsevol cas, el dret dels catalans castellanoparlants a rebre l’ensenyament també en la seva llengua materna no és l’únic argument que posa en dubte la idoneïtat de la immersió obligatòria en català. També s’ha de tenir en compte el dret dels catalans catalanoparlants a rebre un ensenyament apreciable del castellà, i és evident que això difícilment s’aconseguirà excloent el castellà com a llengua docent. De la mateixa manera que els catalans castellanoparlants tenen dret a aprendre un català digne, els catalanoparlants tenen dret a aprendre un castellà que vagi més enllà del llenguatge col·loquial, i sovint descuidat, que escolten al carrer i a través dels mitjans de comunicació. I alguna cosa semblant es pot dir de l’ensenyament de l’anglès. Fóra bo que els nostres polítics no defugissin el debat i deixessin d’intentar desacreditar qualsevol crítica a la política lingüística de la Generalitat tractant-la d’anticatalana. Tant de bo fos possible el debat racional sobre la immersió.