Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Alguns malentesos

Insisteixo: els militars colpistes de l'estiu de 1936 (ells, no “Espanya”) van lliurar la seva guerra “d’Alliberament” contra l'especificitat catalana

Les tropes franquistes entrant a Barcelona.
Les tropes franquistes entrant a Barcelona.

Diuen que confonc la part amb el tot. Per no abusar de les el·lipses ni marejar el lector: ho va sostenir aquí diumenge passat el col·lega Francisco Morente. Va afegir, condescendent, que és una patologia comuna entre els nacionalistes. En canvi, els pseudointernacionalistes d'esquerres que, de fet, defensen amb fervor l’statu quo, aquests no es desvien gens de la més recta raó ni del més rigorós fair play intel·lectual, com es veurà en els paràgrafs següents.

El pretext per a l'article del professor Morente és l'afirmació, que vaig fer en una tribuna anterior, que la guerra civil de 1936-39 sí que va ser contra Catalunya. I el ganxo argumental al qual s'aferra, tot i manipular-lo grollerament, és la tesi —gairebé fa vergonya repetir-la, de com n’és d’òbvia— segons la qual la Catalunya del primer terç del segle XX era “un territori amb una identitat específica”. Segons Morente, això implica que “altres possibles identitats catalanes no ho serien veritablement o ho serien de forma insuficient”.

No, company, no. El que vaig voler dir i vaig dir —a condició de ser llegit sense ulleres unionistes— és que la Catalunya republicana era el resultat d'una evolució de segles; d'una història, una institucions i unes lleis singulars fins al 1714, d'una revolució industrial única al sud dels Pirineus, d'una Renaixença, d'uns moviments socials i culturals que havien donat lloc a un país amb unes característiques distintives. El procés històric que acabo de resumir era una realitat en la qual tenien cabuda opinions polítiques, projectes socials i expressions lingüístiques dispars. I d'aquesta Catalunya posseïdora d'una identitat específicament complexa emanaven —amb les seves contradiccions i els seus antagonismes de vegades sagnants— des del catalanisme burgès i conservador fins als obrerismes republicà, àcrata o socialista, passant pel reformisme nacionalista i mesocràtic. Només se n'havia autoexclòs la marginal extrema dreta espanyolista que va des d’Alfonso Sala Argemí fins a la Peña Ibérica i la Falange.

Doncs bé, insisteixo (i ho faig sense missatges implícits, ni subtextos): els militars colpistes de l'estiu de 1936 (ells, no “Espanya”) van lliurar la seva guerra “d’Alliberament” contra l'especificitat catalana. Contra les seves múltiples expressions i matisos: el catalanisme “fenici” i “plutocràtic” (els membres de la Lliga ralliés a Franco van haver d’expiar molt, i mai van deixar de ser sospitosos), el “separatisme” d’Esquerra, el revolucionarisme de llibertaris i comunistes —que, durant la guerra, havien rivalitzat a trets—, etcètera. Al Camp de la Bota van caure, indistintament, castellanoparlants i catalanoparlants, membres de la CNT i del PSUC, nacionalistes d’Esquerra i gent l'única pàtria de la qual era la humanitat. Però, per al franquisme, tots eren enemics, tots havien sorgit d'aquella Catalunya dotada d'una personalitat específica i, per tant, tots representaven “l’Anti-Espanya”. Juntament amb els “rojos” de la resta de l’Estat, és clar.

No sé si el professor Morente coneix aquella frase d'un discurs de Franco de 1944 en la qual parla de la conveniència de “descongestionar les grans i perilloses concentracions industrials de Barcelona i Biscaia”. Encara que aquesta idea no arribés a executar-se, resulta simptomàtica de l'actitud profunda del règim pel que fa als dos territoris, Catalunya i el País Basc, que presentaven dues identitats específiques percebudes com a antagòniques respecte a la idea i el projecte d'Espanya que la dictadura encarnava. Que, encara al 1971-73, el Consell Nacional del Moviment dediqués ponències i debats al “problema català” (no al “problema andalús” ni al “problema madrileny”) tal vegada ajudi a entendre el que vull dir; perquè d’antifranquistes, n’hi havia a tot arreu, no?

Tot això no impedeix, naturalment, que existissin catalans franquistes, i catalans beneficiaris del franquisme, i catalans acomodats al franquisme. Ara bé, equiparar aquest franquisme català per assentiment o inhibició amb l'actitud de “molts alemanys” respecte de Hitler em sembla una barbaritat en termes històrics i una insídia en termes morals. A Hitler el van votar lliurement, al llarg d'una dècada, milions d'alemanys, fins a alçar-lo al poder per la via constitucional. A Franco, que jo sàpiga, mai el va votar lliurement ningú, i per descomptat no “centenars de milers de catalans”. Adaptar-se i aprofitar el resultat d'una guerra civil no és el mateix que ajudar el feixisme a guanyar unes eleccions.

Joan B. Culla i Clarà és historiador