Selecciona Edició
Connecta’t

Espases a les Arenas

Diari d'un espadatxí infiltrat a la 'flashmob' de 'Scaramouche' que es farà avui a la tarda al centre comercial

El grup dels nobles que combaten a la 'flashmob' de 'Scaramouche' (només en falta un). El mestre Esperanza, a la dreta.
El grup dels nobles que combaten a la 'flashmob' de 'Scaramouche' (només en falta un). El mestre Esperanza, a la dreta.

Vaig rebre amb entusiasme la proposta d'incorporar-me al repartiment de la flashmob, l'acció sorpresa, de Scaramouche, que es fa avui a la tarda al centre comercial de les Arenas, a Barcelona, en sessió contínua (18 h, 19 h i 20 h) per promocionar el musical de capa i espasa de Dagoll Dagom que s'estrena el dia 23. Em va semblar lògic: a banda de planta, un té el seu pedigrí d'esgrimista, més encara després de vint anys de batre's el ferro a l'Escola Hongaresa i d'aparèixer en una novel·la d'Arturo Pérez Reverte com a mestre d'armes (és cert que aquí l'escriptor va disparar per elevació). Cisquella i Bozzo, sorpresos i fins i tot alarmats pel meu entusiasme, em van posar en mans del cap de producció, Rubens Piquer, que em va rebre als camerinos del Victòria i em va mirar inquisitivament de dalt a baix com un sergent de marines o, ja que hi som, un reclutador de mosqueters. Va moure el cap. "Ja tinc tot l'elenc cobert, però veurem què s'hi pot fer". Vaig entendre el que volia dir: "A veure on poso l'infiltrat aquest perquè no molesti gaire".

Com que tinc experiència en aquestes coses —una vegada vaig fer d'egipci en una producció d'Aïda i la meva discreció em va proporcionar una ocupació d'escrivà en comptes de figurar de simple carn de triomf— vaig fingir humilitat franciscana i submissió. No em va servir de gaire perquè després d'examinar els seus papers, Rubens va remugar que em podrien fer un lloc com a membre del poble revolucionari. Caram, vaig pensar, com ens hem de veure, sort que l'àvia que tant temia a la columna Durruti ja no hi és. I jo que ja em veia fent del Marquis de Maynes, l'espasa més letal de França, flis, flis. Vaig preguntar si almenys aniria armat. "Bé, els del poble porten pals, forques, pales de forner, aquestes coses". Vaig empassar saliva. Proveu a dedicar mitja vida a practicar l'esgrima fina de sabre per acabar lluitant a garrotades.

L'endemà vaig anar a la prova de vestuari a la botiga Época. Tenien burres —aquests penja-robes grans— amb vestidures vistosíssimes, fins i tot un uniforme d'oficial de les SS, imagino que per a una altra producció. Però el que em van donar a mi eren peces molt modestes, de gent humil i oprimida. Me les vaig emprovar a contracor. Semblava una barreja de figurant de la Guerra dels Segadors i cosí de Kropotkin. Per un moment vaig sentir tanta ràbia i humiliació que em vaig veure capaç de prendre tot sol la Bastilla i cruspir-me tot el brioix de Maria Antonieta.

Preparat per a l'últim assaig de la 'flashmob' de l'obra de Dagoll Dagom 'Scaramouche'.
Preparat per a l'últim assaig de la 'flashmob' de l'obra de Dagoll Dagom 'Scaramouche'.

Com que sóc essencialment positiu vaig pensar que em podia crear un paper a mida; jo seria com el mateix André Moreau, el protagonista de l'Scaramouche clàssic: un jove ben plantat i educat (Stewart Granger) obligat a amagar-me als baixos fons i en el món de la faràndula sota una disfressa, encara que fos de forner. Més tranquil amb la meva sort de Tercer Estat em vaig encaminar l'endemà a la sala d'esgrima del SAM a Sarrià, on es feia la següent convocatòria. Potser em tocaria fer anar la guillotina. Ja estaven assajant. Una barreja d'esgrimistes esportius, professors i alumnes, i gent heterogènia (el simpàtic elenc de la flashmob) es feien estocades entusiàsticament sota l'atenta mirada del mestre d'esgrima que organitza els combats de l'Scaramouche de Dagoll Dagom, el gran Jesús Esperanza. Van trigar a fixar-se en mi. Però llavors Rubens em va donar la bona notícia: seria un noble! La veritat, és sorprenent que t'ennobleixin tan de pressa, vaja, ni que fos Artur de Bretanya.

Com que sóc de naturalesa ambiciosa vaig pensar que potser fins i tot em posarien la garrotera. Vaig detectar algunes mirades d'enveja. Acaba d'arribar i ja és noble. N'hi ha que neixen amb sort, etcètera. De seguida em van posar a fer estocades. Vaig trigar a agafar els moviments. No era fàcil i tothom, sorprenentment, es movia amb un domini digne de la sala d'armes de M. Bertrand des Amis, el Maître en fait d'Armes de la novel·la de Sabatini. Em vaig assabentar que la idea de la flashmob era una sèrie de persecucions i enfrontaments al centre comercial que culminarien en un duel a esgrima múltiple entre nobles i representants armats del poble. El meu paper consistia a tenir un frec a frec amb un dels vilatans i matar-lo. No semblava pas una acció gaire noble precisament, però De Maynes també enfilava el pobre Valmorin, que amb prou feines sabia l'u-dos, i era marquès, el paio. El meu contrincant, la Natalia, va resultar que, a més, era una dona. Li vaig fer algunes estocades. Difícil de derrotar. Em va explicar que havia participat de nena als campionats d'Espanya de floret. Per sort el guió exigia que caigués sota la meva espasa, però abans m'havia de clavar una bona puntada de peu als nobles baixos. Naixia una bona amistat.

Dimecres (i ahir) hi va haver assaig fins a la matinada a les Arenas. No revelaré l'acció, que és espectacular i entretinguda, i en la qual apareix el mateix Scaramouche, però vam córrer amunt i avall per l'ampli espai tirant-ho tot a terra, algun fins i tot el sopar. La trobada amb el vestuari definitiu va ser gloriosa. Encara més per a mi que ascendia de classe social fins a atorgar-me a mi mateix un marquesat. Louis-Hyacinthe, Marquis d'Antoinette, llibertí i depravat; aquest és el meu paper. "Hosti, tio, sembles el Flotats", em va deixar anar un col·lega noble quan em vaig acabar de vestir, amb mitges, pantalons, armilla, casaca, gorgera d'encaix i punyets. És veritat que feia goig. Vaig assajar un accent de la Comédie deixant anar unes afectades línies del Bajazet de Racine. "Això serà grandiós", em vaig dir a mi mateix. Malauradament, no hi havia perruques per a tothom. Així que em van repentinar i les meves belles grenyes es van convertir en un tupè i uns rul·los. Ara ja estava depravat i lleig. Em reconeixereu de seguida: sóc el que sembla una versió deslluïda de la Pimpinella Escarlata.

Per contracte de confidencialitat, deia, no us puc descriure tot el que passarà aquesta tarda, que és molt i té molta sang. Però us avanço que els nobles lluitem com senyors. I que jo moro —a traïció-—abans de la lluita final. Vull veure-ho com una oportunitat de lluïment individual i la culminació d'una vida aristocràtica, però em temo que és la manera que tenen de treure-se'm de sobre perquè l'espectacular duel final surti millor. Ah, Scaramouche. No us la perdeu!