Selecciona Edició
Connecta’t
Francesc Orella | Actor, protagonista de 'Merlí'

“Merlí posaria un tres de nota a la política cultural”

“Al govern de dretes la filosofia li sobra, perquè ensenya a pensar”, diu Francesc Orella, l'actor que dóna vida al professor de la sèrie

Francesc Orella, a l'Hotel Alma de Barcelona.
Francesc Orella, a l'Hotel Alma de Barcelona.

Fa gairebé 40 anys que trepitja els escenaris de teatres, fa cinema i també televisió. És un actor reconegut tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. No obstant això, la fama li ha vingut de la mà de la sèrie Merlí, de la qual TV3 emet la segona temporada a partir del dilluns 19. Francesc Orella (Barcelona, 1957) és el provocador professor de Filosofia d’un institut que no dubta a saltar-se les normes o el protocol escolar, el sistema i tot el que calgui si creu que d’aquesta manera els joves que té al davant —aquest curs seran de segon de batxillerat— es motivaran per a la filosofia i la vida en general.

Pregunta. Què li semblaria a Merlí la decisió del Govern d’eliminar la Filosofia a segon de Batxillerat?

Resposta. Doncs es cagaria en tot, és clar. Al poder li molesta la cultura en general. I al govern de dretes que ara és al poder sembla que la filosofia li sobra, perquè ensenya a pensar i això ja els molesta. Creuen que és prescindible i que els xavals han d’anar de cara a assignatures més tècniques, crear individus més dirigits.

P. La sèrie qüestiona el sistema d’ensenyament?

R. La sèrie parla de l’ensenyament i de l’adolescència. És un moment molt complex de l’educació, cal pensar què se’ls inculca i com se’ls omple el cap. Jo vaig anar a un col·le progre, el Jaume Bofill, i recordo que vaig tenir dos professors a COU que van ser determinants. El de llengua, que era un cinèfil, i el d’història, que en època de Franco utilitzava la Historia de España, de Pierre Vilar. Per a mi van ser determinants. Merlí fica el dit a les mancances del sistema educatiu i introdueix temes, com els problemes dels joves, dels quals no es parla tant. Del que els passa a casa seva, d’identitat també, de conflictes entre professors i alumnes. Un efecte interessant és que la sèrie ha contribuït a revaloritzar tant l’assignatura de filosofia com la feina dels professors.

P. Merlí havia de ser gamberro, no?

R. Sí, sí. Un professor bastant atípic, desconcertant i motivador. No és el Robin Williams de El club dels poetes morts, és més el Doctor House de l’ensenyament per immadur, covard i mentider. És un tio que pot ser divertit, atractiu i interessant per als alumnes, però que està ple de defectes. És un desastre com a pare i com a amant i, alhora, és capaç d’implicar-se en els problemes personals i difícils dels alumnes. Són situacions reals que han reunit pares i fills davant de la televisió, cosa gens freqüent. Ha estat un encert de TV3 que dediqui una sèrie als problemes i les coses dels joves.

P. Resulta difícil creure que Merlí no digui res de la independència o del procés, de la política...

R. Bé, hi ha un personatge nou que està implicat en el procés, i per això hi ha referències a l’actualitat política. Però no hi ha un posicionament ni de Merlí ni de la resta. També es parla de política en un capítol en el qual es discuteix sobre la veritat i la mentida i quan s’aborda l’honorabilitat d’alguns polítics. Tot molt a l’estil de Merlí.

P. Com va ser l’elecció del personatge?

R. Jo no vaig ser la primera opció. Van ser una sèrie de caramboles les que em van conduir al personatge de Merlí. A mi em va semblar molt bo, el guió d’Héctor Lozano era i és excel·lent, i vaig veure que hi tenia coses en comú, que comprenia els seus defectes i debilitats i que alguns els compartia. M’ho vaig fer molt meu.

P. La sèrie li anirà bé a TV3 per rejovenir la seva audiència?

R. Aquesta sèrie li ha anat bé per captar un públic més jove, com també li ha passat amb Nit i dia i Cites. Crec que l’han encertat amb aquestes sèries, i per això repeteixen aquesta temporada. Han arriscat una mica més en les seves produccions, sobretot en ficció, on es poden fer més coses. Cal provar i arriscar.

P. És un bon moment per a la producció catalana?

De l’aula a comissaria

Diu Francesc Orella que li encanta treballar amb gent jove. “El primer any van fer una tasca prèvia de preparació amb un coach per funcionar bé com a grup que va ser molt útil, especialment per als que s’enfrontaven a les càmeres per primera vegada. De vegades, a més de professor de filosofia, he estat acting coachi rodant els he ajudat una mica en alguna escena delicada. La veritat és que em surt, donar consells. Però s’ho han pelat molt bé, amb molta disciplina des del primer dia. I jo he après molt d’ells”.

Després d’un any marcat per la sèrie de televisió i pel teatre, l’any vinent veurem Francesc Orella a les pantalles de cinema. S’estrenaran dues pel·lícules de “molt bona factura”, diu Orella. La primera que es podrà veure, al gener, és Contratiempo, dirigida per Oriol Paulo —coguionista de Los ojos de Julia—, que és molt hitchcockiana, amb Mario Casas, José Coronado, Bárbara Lennie i Ana Wagener. I l’altra, que arribarà a les pantalles al març, és El guardián invisible, basada en el llibre del mateix nom de Dolores Elizondo i el primer de la Trilogia del Baztán. Està dirigida per Fernando González Molina i protagonitzada per Marta Etura. Ella és la comissària Amaia Salazar, i Francesc Orella assumeix el paper de Montes, un agent de la comissaria amb qui ella té els seus estira-i-arronses: “Sóc un caiman, el que en argot és un policia veterà amb les seves rareses, que té les seves ensopegades amb una comissària que s’ha format als EUA”. Orella ha participat també en una producció de Roger Aguilar: Brava, que protagonitza l’actriu Laia Marull: “És una pel·lícula compromesa sobre dones”.

R. Si parlem dels pressupostos per fer les produccions i de com està la cultura, doncs no. Però al mateix temps hi ha molts professionals molt bons i uns tècnics excel·lents. Les cadenes de televisió en general són molt conservadores, tenen por de provar coses diferents.

P. En un any ha passat per registres molt diferents, del shakespearià Falstaff fins a Merlí, i ara està a punt d’estrenar Art, de Yazmina Reza.

R. Sí, ha estat interessant. Ara Art, que ja es va fer amb Flotats, Pou i Carlos Hipólito a Madrid i Barcelona a principis del 2000, té una segona vida amb la versió catalana, de la mà de Jordi Galceran. Pere Arquillué, Lluís Villanueva i jo som tres amics d’una burgesia pseudointel·lectual que arran de la compra d’un quadre parlem de tot: dels sentiments, del valor de l’amistat. Surten tots els draps bruts.

P. Com veu el festival Temporada Alta de Girona?

R. És el millor que tenim.

P. Ha deixat enrere el Grec?

R. Sí. Per volum de pressupost i per la qualitat de les propostes que vénen, Temporada Alta és al top. Porta novetats, avantguardistes o no, però totes amb un nivell molt alt. El festival Grec de Barcelona té coses bones però Temporada Alta l’ha sobrepassat.

P. I El Grec no hauria de millorar la seva oferta?

R. El Grec ha passat per diversos directors... i el tema de fons són els pressupostos de cultura. Les assignacions al teatre són discretes, com el conjunt de les polítiques culturals. I el Grec, com tantes programacions públiques, ha estat víctima de les retallades. Això influeix molt, perquè la direcció artística veu condicionada l’elecció de produccions. I a Girona hi ha més inversió privada i pública.

P. El teatre és car?

R. Aixecar el teló i una representació en viu amb actors que s’hi deixen la pell té un valor. Si ens comparem amb altres països de més tradició teatral, els nostres preus són més assequibles, perquè 20 o 30 euros jo crec que és raonable. És clar que si després el govern hi ajuda amb el 21% d’IVA... És el que dèiem: “Anem a fotre el sector de la cultura tant com puguem...”.

P. Quina nota posaria Merlí a la cultura?

R. Un tres si parlem de política cultural, perquè és més que insuficient. Ara, si l’examen és a la gent que s’hi dedica, la nota seria molt millor. Per sort hi ha professionals amb ganes de canviar les coses que aguanten en un sector amb molta precarietat i por.

MÉS INFORMACIÓ