Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Les claus de la cosa

En les prioritats urbanístiques hi ha el model de ciutat: allò que es veu ens explica allò que es pensa

El calaix de Sants.
El calaix de Sants.

En sortir de casa, topo amb un equip de BTV que interroga els veïns sobre el carril bici del carrer Numància, encara amb la pintura fresca. La queixa generalitzada, em diuen, és que s’ha suprimit aparcament: vet aquí un canvi cultural que no s’ha produït. Hi anaven moltes bicis per la vorera! Assenyalo a les noies de BTV un detall que sembla fet a posta per causar problemes: just on s’accedeix al gual —molt utilitzat— d’un hotel que tant acull equips de futbol menors que venen a jugar al Camp Nou com equips de vol de diferents companyies que operen al Prat, just aquí, han pintat un espai per motos que obtura el pas. O sigui que el gual no servirà per autocars, perquè ja no hi caben, i en alguns casos ho tindran difícil els taxis. No feia cap falta posar-hi les motos, però un tècnic va prendre la decisió, no sabem si al despatx o in situ. En aquest cas la perícia és discutible. Em fa pensar en els tècnics que van dissenyar la high line de Sants, que en algun moment devien pujar-hi i devien veure que deixaven els veïns de la segona planta a la intempèrie, però no s’hi van fixar, no van prendre cap nota per solucionar-ho —una enfiladissa que faci de cortina?—, simplement van continuar el camí.

Els tècnics. A la fàbrica Oliva Artés, que tracta molt d’urbanisme, hi havia fins fa una setmana una exposició interessantíssima: els projectes de final de carrera dels arquitectes de la Universitat Internacional de Catalunya. Sempre he pensat que aquests projectes diuen molt del sistema i de l’alumne. I que fóra divertit fer una exposició d’arquitectes divins ensenyant el seu projecte de carrera i l’última realització, per avaluar la distància entre el somni i la realitat. Conec un arquitecte que, fa anys, va projectar convertir la Sagrada Família en una discoteca i li van donar el títol. Eren temps iconoclastes a l’escola oficial. Aquesta exposició que dic planteja un tema concret: els límits de la metròpolis. Hi surt en anglès: boundaries. Tota la mostra és en anglès, amb algunes incursions en castellà, en una estranya ecologia de llengües. Com que no ho diu, no sé com es van organitzar els treballs, si es van encarregar temes específics o cada alumne va triar els seus elements, però sí que la mostra ensenya aquesta confluència entre l’ambició jove i la convenció acadèmica, és a dir, el llenguatge del temps present

Han treballat sobre les vores del Parc Agrari del Llobregat, inundant-les d’edificis que havien d’integrar-se al paisatge, aportar sostenibilitat i coneixement, contribuir al desenvolupament, etcètera. La perifèria que apareix als plànols està idealitzada. Un altre cop ens preguntem si el tècnic ha treballat sobre el terreny; jo diria que sí, almenys això diuen els textos explicatius, però els projectes estan lluny de la realitat, com sempre que un arquitecte ho plasma en paper: hi queda més bé, sense la pastura calba, la pineda ratada. Però anem al gra. Si tot això es construís, tindríem un pol de coneixement agrari, rural, però ens quedaria poc terreny lliure, poc paisatge. Hi ha de tot, des d’una fàbrica a una biblioteca (esplèndida), des d’un mercat a una granja de papallones, des d’una escola de gastronomia a un centre d’estudis intergeneracional. També un hotel, icònic ell —així ho confessa l’autor—-, barreja de Ghery i la gran Zaha Hadid. Ah, i un hipòdrom.

La qüestió és quines preguntes estaven contestant aquests alumnes. Queda clar que els agrada construir: la majoria de projectes són sòlids, de línies rectes, moderns en el sentit clàssic de la paraula, translúcids. Què faran en el futur? On acabaran deixant la petja? No sé per què l’exposició em produeix un cert neguit. Estem creant arquitectes convencionals amb la pàtina de la sostenibilitat: treballen bé l’energia interna de l’edifici però potser no tan bé els conceptes que els inspiren. O sí, no ho sé. En tot cas, com sempre que vinc a l’Oliva Artés passo a veure com estan els treballs de restauració de Ca l’Alier, on havia d’instal·lar-se un centre de tecnologia smart city protagonitzat per dues multinacionals. Diu el rètol que la data de finalització està “en revisió” i la cosa, més aturada que la Sagrera. Prioritats. En les prioritats hi ha el model de ciutat: allò que es veu ens explica allò que es pensa. És la clau de l’exposició que acabo de veure.