Selecciona Edició
Connecta’t

L’incert futur del passat industrial del Raval

L'Ajuntament de Barcelona intenta blindar antigues cases fàbrica enmig de l'escepticisme del barri

Interior de l'antiga fàbrica Can Seixanta, seu de col·lectius d'artistes.
Interior de l'antiga fàbrica Can Seixanta, seu de col·lectius d'artistes.

L'Ajuntament de Barcelona vol conservar les últimes traces del passat manufacturer del Raval. El Consistori va suspendre a principis de juliol la possibilitat d'obtenir llicències d'obres en 38 edificis catalogats com a “cases fàbrica”, que daten del segle XVIII i XIX, amb la idea de protegir tant com sigui possible el patrimoni que queda. Entre elles, hi ha la coneguda Can Seixanta, sostinguda per col·lectius d'artistes que lluiten contra la compra de l'immoble a càrrec d'un fons d'inversió que pretén fer-hi habitatges de luxe. D'altres, no obstant això, són edificis amb pisos en què als veïns la protecció patrimonial els ha agafat per sorpresa.

Es tracta de parcel·les que van albergar tallers —excepte alguna fàbrica més gran, al Raval hi havia moltes petites manufactures— amb habitatges per als treballadors. En algun cas, com la casa Erasme de Gònima, que ocupa del número 106 al 116 del carrer del Carme, també contenien l'habitatge del propietari. Actualment tenen protecció de caràcter D, que implica la possibilitat de derrocar-los però amb l'obligació d'inventariar-ne el disseny.

El Consistori aspira a poder-ne modificar la catalogació a categories més restrictives, com B i C. Mentrestant, prohibeix qualsevol llicència d'obra per fer estudis i esbrinar si de debò hi ha alguna cosa que cal conservar. L'Ajuntament es basa en un cens encarregat al Museu d’Història de Barcelona i realitzat pels arquitectes i historiadors Jaume Artigues, Francesc Caballé i Mercè Tatjer.

Els artistes de Can Seixanta lluiten contra l’especulació amb l’edifici

Pep Garcia, històric líder veïnal, veu en la mesura un anunci propagandístic sense concretar. “El Raval sempre ha estat un barri al servei de la ciutat”, es queixa. El president de l'associació de veïns creu que el blindatge arriba tard i no aconseguirà l'objectiu de protegir el passat industrial, perquè considera que ja es va perdre completament durant les dècades de gran especulació urbanística de l'etapa de l'alcalde franquista José María Porcioles. La seva organització, diu, no rebutja frontalment la mesura però sí que en qüestiona l'eficàcia. “Què volen conservar exactament? Les façanes? Quin ús els donaran?”, es pregunta. Garcia assegura que la prohibició afecta finques que estan en mal estat i en les quals els veïns ara no poden fer obres per arreglar-les.

L'Ajuntament va explicar que la moratòria té en realitat més caràcter d'estudi que no pas de protecció. “Cal conèixer el valor patrimonial de l'edificació conservada i per això se suspenen les llicències d'obra que puguin malmetre l'aspecte o qualsevol element que pugui ser valorat”, va dir en un comunicat. La majoria dels immobles comparteixen l'estructura: un local baix amb una gran porta d'entrada, on originàriament hi havia un taller o fàbrica de planta rectangular, i habitatges a dalt, alguns en plantes afegides a posteriori. Gairebé tots els baixos han estat reutilitzats com a comerços, bars o botigues, i en l'actualitat no tenen vestigis industrials clars. Diversos veïns consultats, de fet, asseguren que desconeixien que en el passat haguessin albergat cap fàbrica.

Alguns propietaris dubten que quedi patrimoni per conservar a la zona

El propietari d'una altra de les cases més significatives, la Marimon-Costa, al carrer de Guifré, 11, també qüestiona la moratòria. L'il·lustrador i dissenyador Peret la té en venda en un portal immobiliari d'alta gamma per quatre milions d'euros. Fins al juliol tenia llicència per poder-hi fer reformes i fins i tot afegir-hi dues plantes. Ell va fer-hi reformes als anys noranta, però la façana presenta un aspecte deixat a propòsit. Actualment, acull tallers de fotografia i el seu habitatge, però per les estructures de l'edifici van passar diversos negocis, un ateneu popular obrer, una sala de ball i fins i tot un gimnàs. “No poden reconstruir allà on no hi ha res, i no trobaran res de valor històric ni econòmic perquè no en té”, defensa.

On sí que hi ha un suport popular per catalogar i conservar és a Can Seixanta. De fet, l'Ajuntament va idear el blindatge de les llicències pensant en aquest immoble i està negociant amb els nous amos però, segons ha informat La Vanguardia, el fons d'inversió va aconseguir dos dies abans de la prohibició de les llicències un certificat d'aprofitament urbanístic que l'allibera del veto fins a final d'any.

Associacions de veïns i la cooperativa Sostre Cívic es van agrupar sota la plataforma Salvem Can Seixanta i fa anys que estan en peu de guerra per evitar la pèrdua del famós edifici que va encunyar el refrany que va pronosticar el seu possible final: “Això sembla Can Seixanta”. És a dir : “Això és un caos”.