Camins de salvació

L'antiga estació de trens de Saint-Girons és un petit museu on Paul Broué passa les tardes. Vestit amb pantalons i sabates de muntanya, sembla que Broué hagi de sortir en qualsevol moment a trescar pels cims del Pirineu ariegès. Però Broué té 93 anys i no ha d'anar enlloc; la seva funció és xerrar i xerrar amb els visitants del Museu del Camí de la Llibertat, una modesta mostra de la importància que va tenir aquest poble francès per salvar prop de 3.000 evadits del nazisme.

El nom de Broué apareix en el primer document que s'exposa al museu: la llista dels estrangers que van passar per la presó de Sort (Pallars Sobirà) des del 1941 i fins al 1944, quan els aliats alliberaren el sud de França. A Saint-Girons naixia una travessa de 40 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell. Era, juntament amb el salt a Tavascan (també al Pallars Sobirà) des de Aulus-Les-Bains, la principal via d'escapada a Catalunya durant la plena ocupació nazi de França –1942-1944– perquè eren accessos d'alta muntanya molt difícils de controlar pels duaners alemanys. La travessa del Coll de la Clavera, per on Broué va fugir a Espanya el 5 de juliol del 1943, finalitzava a Alòs d'Isil o Esterri d'Àneu, on els evadits eren aturats per les parelles de la Guàrdia Civil i internats a la presó de Sort. La presó de Sort era una vella capella gòtica dedicada a Sant Cosme i Sant Damià. El Memorial Democràtic la va restaurar el 2007 amb fons de la Unió Europea. Des Saint-Girons fins a la frontera, el Coll de la Clavera, l'itinerari està acompanyat per 12 plaques commemoratives que recorden moments heroics del “camí de la llibertat”. El segon cap de setmana de juliol se celebra una marxa internacional de quatre dies que recorre l'itinerari fins a Esterri d'Àneu.

De Sort a Miranda de Ebro

El nom de Broué apareix al directori de detinguts a la presó de Sort. Broué va declarar ser canadenc. Molts dels 2.800 homes i dones que van ser allotjats en aquest petit edifici insalubre mentien a la Guàrdia Civil per evitar ser extradits a països ocupats pel nazisme. Broué tenia 20 anys i volia allistar-se a les tropes de la França Lliure de Charles De Gaulle, al nord d'Àfrica. Les seves tribulacions fins desembarcar al Marroc són una marató pels punts calents de la xarxa de centres espanyols on eren tancats els refugiats de la guerra que no podien ser atesos per cap ambaixada. Broué va passar per Sort, per la presó del Seminari Vell de Lleida, per Saragossa i pel camp de concentració franquista de Miranda de Ebro. Finalment se li va concedir el dret a marxar del país i des de Barcelona, en un tren de càrrega, va viatjar a Màlaga, on va embarcar en el vaixell General Lépine' fins a Casablanca. Passada la guerra, Broué va ser mecànic al seu poble natal, Siex, a pocs quilòmetres de Saint-Girons.

Al seu museu hi ha una placa de la Royal Air Force (RAF) Escaping Society dedicada els guies –passadors– de l'Arieja que van salvar les vides de soldats britànics i oficials de la RAF traslladant-los a Espanya. El pilot més famós que va ser a Sort no era britànic sinó nord-americà, el mític Chuck Yeager, el primer home que va trencar la velocitat del so. Segons el Museu de la Llibertat, la meitat del 2.000 de passadors que van operar al Pirineu van ser ajusticiats pel nazisme. Els passadors acostumaven a ser homes, espanyols i francesos, sovint assumint la feina a canvi d'una remuneració. L'historiador Josep Calvet és qui ha fet més per recuperar la memòria dels qui fugien a través dels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. És gràcies a Calvet que el museu de Saint-Girons exhibeix la llista del internat a la presó de Sort. El darrer llibre de Calvet sobre aquesta matèria és 'Huyendo del Holocausto. Judíos evadidos del nazismo a través del Pirineo de Lleida”. Al llibre hi ha multitud de testimonis dels supervivents i dels seus passadors. El 1943, un tal Adrián va cobrar 50.000 francs francesos –una fortuna en aquella època– a una comitiva de l'Armada Jueva (AJ) per entrar a Espanya. Des de Toulouse van viatjar a Saint-Girons i d'allà, pel Coll de la Clavera, van ser detinguts al Pallars. El líder del grup era el romanès Josep Kruh, que a Sort va assegurar que era canadenc. Van ser enviats a Barcelona, on volien establir una cèl·lula de reclutament de joves cap a Palestina. A Barcelona es van enfrontar amb el més diplomàtic Samuel Sequerra, representant del Joint Distribution Committee, la institució que va salvar més jueus durant la guerra. Per Saint-Girons també va creuar a Espanya Jules Jefrokyn, un dels líders més destacats de la resistència jueva a França. L'encarregat d'acompanyar-los fins a la frontera era el català i excombatent republicà Floreal Barberà. El sogre de Jefrokyn va morir durant la travessa. Barberà continua vivint a França, segons Calvet. Aquest historiador calcula que entre 4.000 i 6.000 jueus es van salvar del genocidi fent la travessa pels Pirineus de Lleida. El museu de la Llibertat estima que 33.000 persones van creuar cap a Espanya pel massís pirinenc durant la guerra mundial.

Un grup d'excursionistes anglesos visiten el museu del Camí de la llibertat durant l'entrevista amb Broué. Els guia Paul Williams, un touroperador establert a Carcassona que 5 cops l'any, des del 2010, organitza expedicions de quatre dies resseguint alguna de les travesses de fugida. Al setembre, Williams acompanyarà una família d'israelians que volen recordar l'èxode del seu avi des d'Holanda i fins a Barcelona creuant els Pirineus per l'Arieja i el Pallars. El museu recull homenatges que se celebren a la frontera, a 2.500 metres, amb familiars que fins i tot volen deixar allà les cendres del pare o mare que va poder recuperar la seva vida creuant a Espanya.

D'orfenat a hotel

Saint-Girons, com bona part dels municipis fronteres de la regió de Migdia-Pirineus, conserva un urbanisme decadent, d'economia deprimida, que permet resseguir les petjades del passat. Amb Broué observem les fotografies antigues dels edificis i comerços on els evadits s'amagaven: alguns blocs continuen dempeus i sense gaires canvis respecte fa setanta anys. L'Arieja té d'altres indrets que són testimoni de les evasions. El castell de La Hille va ser un centre d'acollida de menors refugiats gestionat per la Creu Roja Suïssa. Quan els alemanys van ocupar el sud de França, el novembre del 1942, molts dels seus hostes van ser detinguts o van haver de fugir d'incògnit cap al Sud. José Martínez Cobo, veterà dirigent del PSOE a l'exili, recordava la seva infància internat a La Hille i en especial la primera 'razzia', un matí d'agost del 1942 en què la majoria dels nens jueus allà instal·lats van ser deportats. El castell de La Hille, a 40 quilòmetres de Saint-Girons, és actualment un hotel.