Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El bon metge

Les reflexions de Miquel Vilardell condensen l'esperit de tota una generació de professionals: la que ha construït i fet gran el sistema públic de salut

Miquel Vilardell.
Miquel Vilardell.

"La felicitat no és fer allò que hom vol, sinó estimar allò que hom fa”. Amb aquesta cita de Jean-Paul Sartre comença el doctor Miquel Vilardell el capítol del seu últim llibre dedicat a definir com es pot ser “un bon metge” a més de “un metge bo”. Confessions d'un metge (Plataforma editorial) és una reflexió íntima, una espècie de testament professional dedicat als joves col·legues que comencen la carrera.

Tot i que es troba en plenes facultats, el calendari no perdona: acaba de complir 70 anys i això significa que ha d'abandonar la medicina pública després de 46 anys de dedicació intensiva. El 31 de juliol va deixar el seu càrrec de cap de servei de Medicina Interna de Vall d'Hebron, la qual cosa no significa que es retiri a la vida contemplativa, perquè com diu en el pròleg, té projectes i a més, un bon metge no es retira mentre conservi la seva capacitat. Però ha aprofitat l'ocasió per fer balanç i mentre vaig llegint, m'adono que en aquestes reflexions està condensat l'esperit de tota una generació de professionals de la medicina que ara enfila la retirada: la generació que ha construït i fet gran el sistema públic de salut.

Sempre he pensat que tenir un sistema universal i gratuït, que protegeix a tots per igual, és una de les nostres grans institucions socials, i m'alegra comprovar que, a totes les enquestes i malgrat les retallades, els usuaris segueixen mantenint la seva confiança en el sistema. Però crec que no som del tot conscients del paper que en la creació i sosteniment del sistema públic han jugat els professionals sanitaris. Quan la generació de Vilardell va arribar a la medicina, es considerava que prestigi professional i tecnològic eren patrimoni del sector privat. Ara, ningú discuteix que el prestigi, la seguretat i la innovació terapèutica són patrimoni del sistema públic.

Fa temps que conec el doctor Vilardell, i sé com aprecia la seva feina i com ha defensat la sanitat pública, per la qual cosa no em costa entendre per què ha triat la cita de Sartre. Sempre l'he vist feliç en la seva tasca i compromès amb els seus pacients i amb el sistema com a mèdic internista, des del seu càrrec a l'hospital, com a president del Col·legi de Metges o com a degà de la Facultat de Medicina. Aquesta actitud i aquesta experiència és la que intenta transmetre. Demana als metges joves que s'impliquin a fons i que participin tant en la gestió sanitària com en les plataformes professionals. Però em temo que les condicions en què treballen els seus col·legues joves no són les més idònies. La professió mèdica es proletaritza a marxes forçades i els salaris, que ja eren molt baixos, han caigut un 20%. El 38% dels metges dels hospitals públics i concertats tenen contractes precaris i tots sense excepció pateixen una càrrega assistencial creixent que fa molt difícil que puguin trobar temps i forces per seguir els consells de Vilardell per aconseguir l'excel·lència professional i enfortir el sistema.

Com que és una persona humil i discreta, el llibre no conté al·lusions personals i les crítiques sempre s'expressen en positiu. Però tampoc eludeix els problemes i no em costa identificar entre línies certes espurnes d'amargor pel que pot considerar, amb raó, una situació injusta. Sota una cita de Bill Gates que diu “la vida no és justa, acostuma't”, adverteix que cal estar preparat perquè “el prestigi que et dóna la gent te'l poden treure en un moment determinat de forma justa o injusta, en circumstàncies que poden dependre de tu o no”. “Després d'una trajectòria en la qual t'has trobat bé i t'has sentit realitzat, en qualsevol moment, quan menys t'ho esperes, el castell de la vida professional es pot esfondrar”, afegeix.

Suposo que això és el que va sentir el dia que, per sorpresa, va trobar el seu nom als diaris, en una notícia que informava que un jutge de Reus havia imputat una cinquantena de metges en relació amb presumptes suborns per implantar pròtesis defectuoses de l'empresa Traiber. Malgrat que Vilardell no és traumatòleg ni cirurgià, sinó internista, i mai ha col·locat una pròtesi, el jutge el va imputar perquè el seu nom apareixia en una vaga anotació, en la seva qualitat de president del Col·legi de Metges. I com que era el més conegut, es va endur també el protagonisme gràfic: danys col·laterals de la fama. Ha passat més d'un any i els advocats esperen la interlocutòria de desimputació. Una experiència amarga, però com diu al final del llibre sense citar-la expressament, “el més important és que la gent que t'estima, t'aprecia i et valora continuï creient que tens la mateixa credibilitat que abans de la gran caiguda”. Ho devia passar malament, però el seu prestigi va resistir bé l'escomesa.