Selecciona Edició
Connecta’t

“Hem descobert que l’esgrima és una cosa dificilíssima”

Dagoll Dagom escomet l'última fase d'assajos del seu musical ‘Scaramouche’

Bozzo bromeja en la presentació de 'Scaramouche'
Bozzo bromeja en la presentació de 'Scaramouche'

Scaramouche, el justicier que s'amaga sota una màscara de Comèdia de l'Art, ataca amb dues espases el marquès de l'Echalonne, que es defensa també amb sengles acers. No és fàcil combatre amb dues espases alhora. Provin-ho. Sorprenentment, en vista de la ferocitat de la lluita, els rivals es donen instruccions en veu baixa sobre per on dirigir estocades i aturades. No fos cas que prenguessin mal.

Encara hi ha molt camí per recórrer, esgrimísticament parlant, en aquest Scaramouche, el musical de capa i espasa de Dagoll Dagom que escomet la seva última fase d'assajos, ja instal·lat al Teatre Victòria de Barcelona on s'estrenarà el proper dia 23. “Hem descobert que l'esgrima és una cosa dificilíssima”, reconeixen la productora executiva Anna Rosa Cisquella i el director i autor del llibret Josep-Lluís Bozzo, que estan oferint un aperitiu, “un tast”, de l'espectacle. Que ho expliquin a Phillipe de Valmorin...

La participació en el muntatge del mestre d'armes Jesús Esperanza, un dels més cèlebres de la seva especialitat a Espanya, està resultant absolutament essencial per a l'obra. “Encara hi ha molt per fer”, resumeix l'adust Esperanza amb la determinació i la sobrietat de Diego Alatriste (al qual va fer classes en la persona de Viggo Mortensen, quan es va filmar la versió cinematogràfica de les aventures de l'espadatxí).

Als actors els han canviat ja les espases que usaven per practicar per les de debò, les que portaran a la funció. Són espadins francesos de l'època i pesen considerablement més que les d'entrenament, com estan descobrint malauradament Toni Viñals (Scaramouche) i Ivan Labanda (el marquès).

Aquest Scaramouche de Dagoll Dagom, amb 18 actors i un pressupost de 800.000 euros, no és molt canònic, ni ho pretén: es decanta cap a la comèdia i s'han canviat els noms de la novel·la de Rafael Sabatini i de les versions fílmiques de la mateixa, com la famosa de George Sidney de 1952 en la qual Stewart Granger encarnava el rol protagonista. Bozzo ha emfatitzat a la trama la lluita social, en vigília de la Revolució Francesa. Per descomptat, l'obra també té música (d'Albert Guinovart) —que interpretaran en directe 10 músics, encara que també hi haurà parts gravades per tota una orquestra, la de Lleida—, cançons i ball. L'escenografia (d'Alfons Flores) és espectacular i enorme. L'escenari del Victòria ha crescut cap a la platea i hi ha elements que descendeixen de l'alt sostre. L'embocadura reprodueix un luxós teatre amb llotges, reminiscència, això sí, de la famosa escena final del duel a espasa de l'Scaramouche de Sidney, una virtuosa coreografia d'acer de cinc minuts, potser la millor de la història del cinema.

En l'escena inicial que ens mostren Dagoll Dagom, un grup de representants del poble es cola simbòlicament en l'esmorzar dels aristòcrates i les visions d'ambdues classes se superposen. Després hi ha un divertit ball i torna l'esgrima. Ana San Martí, la díscola aristòcrata Olympia, tira unes estocades demostrant una hiperlaxitud que no sabem quin efecte tindrà en les seves fintes. Porta una espectacular musclera esportiva (es va lesionar l'espatlla) tipus màniga de gladiador que li dóna un aire molt combatiu, a la manera d'Espartac.

“El so de l'acer en colpejar l'acer és molt bonic i vibrant”, recalca Bozzo, que visiblement li està agafant gust a l'esgrima. Clinc, clinc, clinc, clinc! Ja arriba Scaramouche!