Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Catalunya en la crisi espanyola

Rajoy fa servir el renaixement de l’amenaça sobiranista com una possible taula de salvació. Pot treure’n beneficis personals, però a costa d’enverinar el conflicte

Rajoy aquest divendres al Congrés.
Rajoy aquest divendres al Congrés. EFE

Després de mesos insistint en la pèrdua de pes polític de Catalunya a Espanya i en el declivi del moviment sobiranista, va sorprendre que Rajoy dediqués la part final del discurs d’investidura a una llarga digressió sobre “el repte que paradoxalment i abusivament es planteja des de les institucions autonòmiques de Catalunya”, una “amenaça explícita contra la unitat territorial” d’Espanya, “la liquidació de la sobirania nacional”. Per acabar proclamant solemnement que “la nostra primera obligació —la del Govern espanyol i la d’aquestes Corts Generals— és garantir la sobirania i, amb aquesta, la unitat d’Espanya”.

Si l’independentisme va de baixa i els partits catalans han perdut capacitat de pressió a Madrid, per què tant d’èmfasi en el compromís ineludible contra el sobiranisme? Senzillament, perquè Rajoy ha vist en el renaixement d’aquesta amenaça una possible taula de salvació. Al sobiranisme se’l menysté, llevat de quan es pot fer servir com un espantall en benefici propi.

A l’hora de la por, a l’hora d’atrapar el PSOE per la via de les exigències superiors de la pàtria, torna el dimoni català. El càlcul és senzill. Les possibilitats de fer moure el PSOE cap a l’abstenció s’esgoten. El no de Sánchez és tan rotund que difícilment pot canviar sense col·locar el partit en una crisi profunda, entre altres coses perquè implicaria la renúncia per dignitat del mateix secretari general.

L’abstenció patriòtica que es demana a Sánchez només es podria obtenir per la via d’una renúncia patriòtica del mateix Rajoy. Però aquest no està pel sacrifici. El límit del patriotisme és la pròpia persona. Són els altres els qui s’han de sacrificar, ell no hi està disposat. En aquestes condicions cal buscar la tensió que acorrali Sánchez. I aquesta tensió només la pot donar el repte independentista català.

Les noves fites del procés, conforme al cicle reiterat dels grans moments decisius seguits de les grans frustracions, haurien de caure a la primavera de 2017. Però al setembre hi ha una cita al Parlament català: la moció de confiança presentada per Puigdemont. D’aquesta pot sorgir la ratificació del president o una convocatòria d’eleccions. Res més. Però Rajoy confia en la pressió de la CUP perquè torni a entrar a escena el referèndum unilateral com a pas previ a la ruptura. I aquest és l’espantall —l’últim recurs— amb què pretén, en última instància, atrapar Pedro Sánchez. Una vegada més Rajoy és una mina per a l’independentisme, convençut que poder exhibir-lo com a adversari principal és per a ell una arma altament eficaç.

Sens dubte, la qüestió catalana és el problema polític més important que té Espanya, jugant-hi, en comptes d’afrontar-lo amb lleialtat democràtica, pot ser que Rajoy en tregui beneficis personals, però el que aconsegueix especialment és enverinar-lo, i omplir de més fang l’escena política, bloquejant tota sortida.

2. Cediria Sánchez davant l’apel·lació a la unitat en la defensa de la pàtria? Dubto que res del que passi a Catalunya en els pròxims mesos justifiqui la mobilització patriòtica espanyola. Però Sánchez en aquesta matèria ha demostrat sempre molt poca autonomia, una gran incapacitat de distanciar-se de l’ortodòxia nacionalista espanyola i, per tant, de superar la dinàmica nacionalisme contra nacionalisme.

Si Sánchez fos capaç, com ha fet Podem, de reconèixer d’alguna manera la possibilitat d’una consulta a la ciutadania catalana, l’escenari seria molt diferent. I en aquests moments es podria parlar sense por de la majoria dels 180 que van rebutjar Rajoy. Però hi ha dos tabús imposats pels diversos poders en la política espanyola: l’anomenat populisme (Podem) i el sobiranisme català. I Sánchez no té el coratge per trencar-los. O sigui que la qüestió catalana torna a ser a les Corts i podria guanyar centralitat si es jugués amb habilitat. Sabrà el sobiranisme treure avantatge d’aquest escenari?

El més probable, el més còmode, és que es deixi portar i gaudeixi de l’empenta que li doni la necessitat de Rajoy de tornar a despertar l’amenaça del monstre. No és pas veritat que no hi hagi alternativa, només que ni el PSOE, ni Podem, ni el sobiranisme tindran la cintura necessària per jugar-la. I anirem una altra vegada a les urnes, cosa que, en el fons, és el que vol Rajoy.