Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un sectarisme antic

Els dirigents d’Iniciativa han donat mostres d'una estretor de mires que contrasta amb la posició de Colau respecte a la Diada

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, en una foto d'arxiu.
Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, en una foto d'arxiu.

Com és natural tractant-se d'un partit de trajectòria llarga en temps molt difícils, l'herència del PSUC té clarobscurs. Hi predominen de manera rotunda les llums (la seva heroica oposició al franquisme, el paper integrador de la immigració obrera de mitjans del segle passat, la capacitat i voluntat unitàries en els anys 1960 i 1970...), però existeixen també ombres, episodis de sectarisme extrem (al voltant del cas Comorera, per exemple) i fins i tot alguna conducta digna de figurar en la història universal de la infàmia. Penso en aquells dies de 1937-38, quan els poumistes perseguits pintaven furtivament per les parets de Barcelona: “On és en Nin?” I militants d'un PSUC còmplice com a mínim passiu del seu assassinat escrivien al costat, com a resposta: “A Salamanca o a Berlín”.

Lamentablement, es diria que els actuals marmessors d'aquell partit —és a dir, Iniciativa per Catalunya Verds— o, almenys, els seus dirigents, abracen amb més fervor el llegat del sectarisme que qualsevol altre. Al llarg de les últimes setmanes la coordinadora nacional d’ICV, Marta Ribas, n’ha donat un parell d'exemples brillants. D'una banda, ha descrit la CUP com “la crossa de la dreta catalana”. Carai! Potser, amb una crossa com aquesta, a la dreta de sempre li convindria més caminar coixa, no? D'altra banda, i a l'uníson amb Lluís Rabell i Joan Coscubiela, la senyora Ribas ha proclamat que Iniciativa se sent aliena i fins i tot exclosa de les manifestacions del proper Onze de Setembre perquè no comparteix “el full de ruta unilateral” cap a la independència.

Espero impacient que, en data no llunyana, els citats o altres portaveus d’ICV i de Catalunya Sí que és Pot ens expliquin la seva fórmula per aconseguir la celebració —si pot ser, dins d'aquest mil·lenni— d'un referèndum d'autodeterminació que no sigui unilateral, que compti amb l'aquiescència del Govern espanyol. Però, entretant, certes comparacions són inevitables, encara que a algú li resultin odioses. Marta Ribas retreu a la CUP haver fet president Carles Puigdemont. I un se’n recorda del suport infrangible d’Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, al retorn i a la figura de Josep Tarradellas, que era bastant més de dretes que Puigdemont i, a més, no tenia el mandat democràtic d'aquest. “Crossa de la dreta”, arremet la coordinadora; i la meva memòria em trasllada vint anys i escaig enrere, quan Vidal-Quadras creia desqualificar Rafael Ribó titllant-lo de “pujolista d'esquerres”...

Per a desgràcia dels dirigents d’Iniciativa als quals al·ludeixo, el seu sectarisme i la seva estretor de mires han quedat encara més en evidència pel contrast amb el posicionament d’Ada Colau. L'alcaldessa de Barcelona, posseïdora d'un olfacte i d'una cintura polítiques que no llueixen els seus aliats d’ICV, i lliure de les orelleres doctrinàries d'aquests, ha actuat en la mateixa línia que la va portar, abans dels comicis que li donarien la vara, a informar que havia votat sí-sí en la consulta del 9-N de 2014. Colau s'ha apressat a dir que veu més motius per assistir a les concentracions reivindicatives de la propera Diada que per no fer-ho; i ha afegit que, enfront de l'ofensiva judicial i les amenaces penals instigades pel Govern de Rajoy, “toca estar al costat de les institucions catalanes” i defensar “la sobirania de Catalunya”.

L'alcaldessa ha encertat, és clar. No, no ho dic jo, que potser no seria objectiu. Ho certifica fins i tot Xavier García Albiol quan reacciona descrivint-la com “una farsant sense principis”. No ha dit res semblant el bel·licós líder del PPC contra Lluís Rabell, contra Joan Coscubiela o contra Marta Ribas, potser perquè l'unionisme light que aquests representen li deu semblar un aliat objectiu. I potser, en el pitjor dels casos, ho és.

L'acció política hauria d'estar guiada pel sentit de la realitat, i no hi ha res més real que el veredicte de les urnes. Doncs bé, entre els anys 2000 i 2015, sota els lideratges successius de Joan Saura i del tàndem Joan Herrera-Dolors Camats, els registres electorals d’Iniciativa es van moure en una forqueta d’entre el 4,9% i el 10,4% dels vots. Encara l'any passat, la fórmula encapçalada per Lluís Rabell no va arribar al 9%. Les candidatures de Colau i Domènech, en canvi, han vorejat el 25%. I tots dos es manifestaran l'11-S.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.