Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓN

Adamisme no ve d’Ada

La interpretació lliure dels seus actes a la qual s’acull Colau contribueix a afeblir el debat polític, arrossegant-lo a la confusió i a la insubstancialitat més banal

Abans que res sàpiguen que em compto entre aquest gran nombre de barcelonins que prefereix, sens dubte, que la seva ciutat tingui un govern d’esquerres i que, en la mateixa mesura, es va alegrar de la derrota de Xavier Trias en les últimes eleccions municipals. Per idèntica raó, vaig celebrar que el nou equip reconsiderés mesos després d’accedir al poder alguns dels judicis categòrics i polítics que havia emès en campanya (en algun cas, simples exabruptes) i no només donés entrada a altres forces d’esquerra a les quals havia injuriat sense matisos, sinó que també incorporés persones que havien acreditat la seva competència en algun dels governs socialistes que va tenir la ciutat en el passat.

Però també crec que m’incloc en el grup, així mateix nombrós, que prefereix que els nous responsables governin al fet que es dediquin a altres tasques, legítimes però no relacionades directament amb l’encàrrec que han rebut de la ciutadania. Ho diré d’una forma simple: no recordo cap alcalde de Barcelona que hagi intervingut tant per opinar sobre qüestions de política nacional (i en algun cas internacional: els refugiats) i tan poc sobre la ciutat que governa com Ada Colau. Fins i tot m’atreviria a afegir que quan ho ha fet ha estat més de manera reactiva, això és, per respondre a alguna crítica que començava a generalitzar-se de manera inquietant per a ella (a propòsit de manters, vagues en transports públics en dates clau, bancs presumptament expropiats, etcètera) que per mostrar d’una vegada per sempre el seu projecte de ciutat, cosa que a hores d’ara del seu mandat encara sembla el secret més ben guardat (de fet, la ciutadania barcelonina s’ha familiaritzat ràpidament amb la paraula moratòria a causa de l’ús freqüent que en fan les noves autoritats municipals).

No van faltar crítics que, en els primers mesos de la seva gestió, retreien a l’alcaldessa un notable adamisme polític, retret en el fons menor que solia ser replicat pels seus defensors amb l’argument que estava corregint aquest petit pecat de joventut amb un accelerat aprenentatge del paper institucional que li corresponia en aquesta nova etapa de la seva vida política. És cert que el gruix de la seva abundant gestualitat inicial, tan supèrflua com exclusivament dirigida a la seva pròpia clientela (el seu sobrevingut republicanisme en la llista de carrers, per exemple), semblava mostrar una certa immaduresa política susceptible de ser esmenada amb el pas del temps i l’experiència. Però no ho és menys que l’evolució del personatge es diria que mostra no tant la seva accelerada capacitat d’aprenentatge com una manera obertament instrumental d’entendre la política que dóna la sensació d’haver estat present des de sempre en Colau, cosa que tiraria per terra la hipòtesi adamista.

En aquest sentit, no cal considerar anecdòtica la quantitat de renúncies que ha acumulat en la seva encara curta carrera política. Perquè la mateixa persona que assegurava que no buscava cap protagonisme polític en el moment d’abandonar el lideratge de la plataforma contra els desnonaments, mostrava al cap de poques setmanes una fins llavors desconeguda vocació municipalista. Vocació que, al seu torn, sembla que està donant mostres d’esgotament primerenques, ja que les declaracions amb les quals en alguna ocasió recent ha rebatut els rumors que tenia pensat presentar-se a unes properes eleccions a la Generalitat, s’han limitat a assenyalar que tenia la intenció de dedicar-se a Barcelona “tot el que li queda de mandat” (sic).

Inscrivint-la en aquest marc, potser quedarà més clar fins a quin punt la coincidència amb Xavier Trias, l’anterior alcalde i il·lustre representant de la més vella política, en la manera d’argumentar no constituïa una mera coincidència ocasional. Com es recordarà, tots dos van declarar, després del 9-N, que, malgrat que hi havia altres opcions a les quals donar el seu suport i amb les quals de fet s’identificaven, havien votat sí-sí, però això en cap cas significava, insistien, que es consideressin independentistes. Suposo que a la vista d’un plantejament tan peregrí (s’imaginen un polític britànic declarant que votaria sí al Brexit, però que no era partidari d’abandonar la Unió Europea?) no li passava cap factura política, Colau ha decidit seguir reiterant-ho tantes vegades com calgui.

L’última ha estat en els darrers dies, en ocasió de la convocatòria de manifestació de la Diada d’aquest any, manifestació convocada explícitament a favor del full de ruta independentista. Tan explícit és el sentit de la convocatòria que polítics de la coalició en la qual s’integra la formació d’Ada Colau com Ravell o Coscubiela han anunciat que no hi acudiran per sentir-se’n exclosos. Doncs bé, de nou l’alcaldessa ha declarat que és possible que hi assisteixi “per defensar l’autogovern” i “a favor de Carme Forcadell”, amenaçada d’inhabilitació, això és, per dos motius que no apareixen en cap moment en la convocatòria. Es repararà que, actuant així, no està fent res que no hagués fet ja abans: quan fa dos anys es va alinear amb els independentistes en la consulta convocada per Mas va ser a causa de, segons les seves pròpies paraules, “a la prepotència del PP” (assumpte que, òbviament, ningú havia proposat mai sotmetre a votació).

Però no s’esmenten aquests casos per mostrar la celeritat amb la qual Colau ha fet seus els trucs d’ofici de les velles guineus de la política més rància, sinó per una altra raó, entenc que de més importància. Com a principi general, cal afirmar que el problema no és l’ambició política de ningú en particular, per més deslligada que aquesta pugui ser (al cap i a la fi, l’ambició s’ha convertit en un supòsit amb el qual ens hem acostumat a tenir-lo en compte en qualsevol que es dediqui a la cosa pública), sinó la forma en què se satisfà, això és, els mitjans que s’està disposat a posar per aconseguir-ho. Doncs bé, si llegim a la llum d’aquest principi general de la indiferència cap als mitjans emprats la sostinguda ambigüitat que en els assumptes relacionats amb el futur de Catalunya respecte a Espanya està mantenint l’actual alcaldessa de Barcelona (i, per extensió, la formació sencera que lidera), les conclusions que es poden extreure resulten severament preocupants. En destaquem dues.

La primera és que la irrupció política de la figura de Colau, lluny de constituir un element d’equilibri, racionalitat o assossec en l’excitada esfera pública catalana, no ha fet altra cosa que esvalotar-la més, en la mesura en què ha proporcionat una pilota d’oxigen inestimable a les forces independentistes de les quals ella mateixa en les seves estones lliures declara trobar-se molt allunyada. Perquè caldria no oblidar que aquestes forces la nit electoral del 27 de setembre passat declaraven que la pantalla del referèndum estava definitivament superada i que va ser més tard, a la vista de la insuficiència del suport obtingut i dels seus problemes interns, quan van determinar que només podrien ampliar la seva base social acollint-se a la banderola d’enganxall que Colau i els seus els oferien.

La segona conseqüència no perquè presenti un caràcter més general posseeix menys importància. El recurs de la interpretació lliure dels seus actes al qual s’acull amb tanta desimboltura Ada Colau si contribueix a alguna cosa és a afeblir el debat polític, arrossegant-lo cap a la insubstancialitat més banal i la confusió més fosca. Perquè si es pot votar (o donar suport) A quan es pensa no-A apel·lant a un element B, C, D... qualsevol cosa pot ser defensada en qualsevol moment sense risc ni cap compromís per part de qui actuï així, ja que el valor i abast d’aquest comportament quedarà finalment pendent d’una hermenèutica privada acomodatícia, variable d’acord amb l’interès canviant del seu protagonista.

No descarto que el que un (improbable) lector d’aquest text acabi retenint al final de la seva lectura sigui que, al cap i a la fi, totes i cadascuna de les consideracions que aquí s’han plantejat resultarien així mateix predicables en algun grau de molts altres professionals de la cosa pública, no necessàriament associats a la nova política. El que, aplicat al personatge en qüestió, equivaldria a afirmar: no hi ha en ell ombra d’adamisme sinó, més aviat al contrari, la reedició de velles actituds. Tan velles com el combustible de l’ambició, que sembla alimentar-les.

Com no acceptar un resum semblant si és el que en certa manera s’anuncia des del mateix títol. Però això no hauria de distreure’ns i donar lloc al fet que deixéssim d’assenyalar el que al meu judici resulta més rellevant, i és que, per paradoxal o fins i tot estrany que a alguns els pugui semblar, quan aconseguir el poder es converteix en un fi en si mateix, el sentit de la política quan tal es veu irremeiablement desvirtuat. És a això el fet al qual es diria que, una vegada més (ara amb les atrotinades vestidures del nou), estem assistint.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona. Diputat independent pel PSC-PSOE al Congrés.