Selecciona Edició
Connecta’t

Vida i mort a les ‘piràmides’ dels Pirineus

Ramon Solsona novel·litza en ‘Allò que va passar a Cardós’ l’èpica de les construccions hidroelèctriques dels anys seixanta

Túnel de 500 metres de la construcció de la central hidroelèctrica de Tavascan.
Túnel de 500 metres de la construcció de la central hidroelèctrica de Tavascan.

Potser el més semblant a Catalunya a la faraònica obra de les piràmides és el complex hidroelèctric dels Pirineus, que va comportar, a una altura que superava fàcilment els 2.000 metres, la construcció de més de 70 quilòmetres de galeries subterrànies (per on podien passar fins i tot camions) a les entranyes de la muntanya, pous verticals i quatre centrals invisibles des de l’exterior. A les dificultats tècniques i climatològiques s’hi afegien les humanes, amb el xoc i l’adaptació de la gent dels pobles semiaïllats de la zona (per força autàrquics i proclius a fer contraban a la frontera francesa, molt a prop), amb els exèrcits de treballadors, majoritàriament de fora de Catalunya, acompanyats de maquinària, avanços domèstics i costums molt diferents. Aquest escenari, poc abordat literàriament, concretat a la vall de Cardós (Pallars Sobirà) a mitjan anys seixanta i amb el fil conductor de l’assassinat d’un guàrdia civil, és el que ha escollit Ramon Solsona per a la seva nova novel·la, Allò que va passar a Cardós (Proa; Tusquets, en castellà), el seu retorn al gènere sis anys després de L’home de la maleta (Premi Sant Jordi 2010).

Solsona va quedar subjugat per aquest món després de passar uns dies de relax en aquesta zona. Ja acomiadant-se, va elogiar la calma del lloc. “Això és ara, abans amb les hidroelèctriques, això era una bogeria”, li van contestar. I aquí va començar a documentar-se, cosa que es va acabar traduint en un esquema gegantí amb totes les centrals que s’acabarien aixecant, cadascuna d’un color, i les seves característiques tècniques i humanes. “Connectaven els llacs per poder fer després grans salts d’aigua que moguessin les turbines; la quantitat de treballadors i maquinària era brutal, per la zona de Cardós hi va arribar a haver 12 o 14 campaments, autèntics poblats; el 1965 van arribar al pic amb 2.500 treballadors; amb els anys, hi van passar uns 25.000”, assenyala Solsona, que ara ja n’és tot un expert. Això generava “relacions complexes amb la gent autòctona, treballadors amb tensions politicolaborals amb la Guàrdia Civil i de tipus moral amb l’Església”.

Ramon Solsona, autor d’“Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona, autor d’“Allò que va passar a Cardós".

Solsona ambienta la seva novel·la en l’any 1965, quan “el franquisme més agre comença a quedar enrere: les cartilles de racionament s’han acabat, el maqui també i arriben avanços com la televisió, que genera els teleclubs, així com els primers ecos dels biquinis o els utilitaris Seat 600”, enumera l’escriptor. En aquest context, un personatge que és guàrdia civil i que abusa del seu poder especialment amb una dona per deutes de la Guerra Civil, i un capellà fet a l’antiga, desbordat pels nous temps i el Concili Vaticà Segon i que ja ningú comença a prendre’s seriosament, exemplifiquen “les autoritats amb problemes perquè van perdent quota de poder”. Un matrimoni que acull a casa seva un topògraf i un delineant; diversos carrilanos (com els locals anomenaven despectivament els treballadors immigrants), uns germans dinamiters comunistes i un estraperlista, entre d’altres, conformen l’elenc de personatges que serveixen a Solsona per filar “una història coral amb les seves vides, que s’entrecreuen i que estan interconnectades per l’assassinat”.

Aquesta zona del Pallars comença a tenir una literatura abundant i d’autors de nivell

Com ja va fer amb L’home de la maleta, la narració es mou en diversos plans temporals, afavorida aquí per l’ús d’“una tècnica narrativa molt audiovisual”, admet l’autor de Les hores detingudes. Així, el present novel·lístic del 1965 es desenvolupa “sempre amb diàlegs molt directes, poca descripció i acotacions”. En aquest discurs ha intercalat uns monòlegs, “a la manera d’un documental, com si parlessin a càmera, de gent que va viure les obres i els fets i els explica”, i que serveixen a l’autor per “reconstruir la memòria col·lectiva i donar fe de tot allò d’interès sociològic, econòmic o demogràfic” que va comportar l’epopeia. En un tercer nivell sobresurt un reportatge periodístic directe, sobre la construcció hidroelèctrica a la comarca, a partir d’un suposat número extra d’una revista de la zona. Com ja va fer amb la part industrial de la construcció dels embassaments, Solsona ha bastit Allò que va passar a Cardós a partir de grans esquemes amb línies argumentals i personatges de colors diferents per no equivocar-se. “La meva pregunta sempre era: se segueix bé?; he buscat que tot sigui molt harmònic”. També es dóna un notable joc idiomàtic segons els personatges, amb fragments en castellà, català col·loquial no normatiu i alguna variant dialectal del Pallars.

Solsona admet que ha tingut molt present la novel·la de Jesús Moncada Camí de sirga, també ambientada en la història d’un poble, que en aquell cas desapareix sota les aigües d’un embassament, el de Mequinensa. “Moncada retrata l’altre costat d’on hi havia els barracons; jo he anat ex professo davant seu, a l’altra riba; les obres que jo ambiento a la zona de Canalada volen connectar d’alguna manera amb Camí de sirga”. En qualsevol cas, transita per una zona, el Pallars, que comença a tenir una literatura abundant i d’autors de nivell, com Maria Barbal, Pep Coll, Xavier Moret, Carles Porta o Jaume Cabré. “És un racó del Pirineu carregat d’històries, sempre facilitades per ser zona fronterera”, resumeix. Però se sent més proper al Francesc Serés de La pell de la frontera, “aquesta indagació, aquest mirar el que ve de fora, la seva peripècia, una gent que potser la sensació avui és que aportaven modernitat i prosperitat a una zona que era una mica cul del món i on hi va haver més convivència que conflicte, tot i que quan van marxar, en acabar aquelles obres faraòniques, molts es van endur amb ells les pubilles”.