Selecciona Edició
Connecta’t

Comença el ball a Venècia

El musical ‘La La Land’, de Damien Chazelle, inaugura el festival amb un aplaudit homenatge al cinema i els somnis

Tots els éssers humans somien. La feina ideal, un amor perdut, la loteria, l'eterna joventut. La Mia serveix cafès a les actrius que ella voldria ser. I el Sebastian toca Jingle bells al piano d'un bar tronat, mentre es mor per obrir un local de jazz. De fet, la història dels dos protagonistes també és un somni: el que va imaginar el director i guionista Damien Chazelle. Va pensar que podria ser un gran musical, alhora que una declaració d'amor al cinema, a la seva música preferida i a les esperances. Resulta que de vegades les fantasies es fan realitat. I La La Land va inaugurar ahir la 73a edició del Festival de Venècia, i va ser rebuda amb aplaudiments que ja es van poder sentir després de la primera, espectacular, seqüència.

Potser va ser per totes les ferides i els mals averanys que el cinema acumula. O potser simplement per les ganes d'asseure's a la butaca i gaudir del que el setè art fa millor: produir màgia i commoure ànimes. El cas és que el musical de Chazelle sembla que va generar consens i sobretot somriures entre els assistents al festival. I va recordar que l'art pot ser qüestió de “valor” o de “bogeria”, però el més important és intentar-ho.

El cineasta, que ja va entusiasmar el públic i els Oscar amb Whiplash, es va aplicar el seu propi missatge. I ho va tornar a aconseguir. D'aquella pel·lícula La La Land té el ritme, la força musical, el segell personal i la poderosa arrencada, encara que a mesura que els minuts avancen va passant d'obra magnífica a bona. Per al seu tercer film, el cineasta fa que Ryan Gosling i Emma Stone cantin i ballin –no gaire, per ser un musical i, sobretot, celebrin la vida i els seus riscos. “Brindo perquè som uns fracassats”, canta l'actriu. La La Land explica que alguns somnis es fan realitat, d'altres es transformen i uns quants moren. Però tots valen la pena.

Amb 19 anys, per exemple, Federico Scipioni somiava amb veure Emma Stone. Per això va aguantar el viatge des de Roma i ahir suportava amb un somriure la calor sufocant davant del Palau del Cinema. El seu relat segurament entusiasmaria el cineasta. “Ara més que mai necessitem esperança i romanticisme a les pel·lícules. Són el llenguatge dels somnis, perquè la realitat sovint no està a l'altura de les nostres fantasies”, va afirmar Chazelle en la seva roda de premsa.

“Hi ha una raó per la qual els musicals antics són atemporals. Es justifiquen de forma emocional, és això el que dicta les cançons. Alhora, genera una gran responsabilitat sobre el director durant tot el film”, va explicar. Al cap i a la fi, el seu primer llarg, Guy and Madelin on a park bench, també pertanyia a aquest gènere.

Tant Chazelle com Stone van ser rebuts amb una gran ovació a la sala de premsa. I l'actriu va tornar a rebre aplaudiments quan va plantejar una altra oda, aquesta vegada a l'esforç. “No hem de viure de manera cínica, aquesta pel·lícula no ho és, mentre que els joves d'avui dia sí que ho són. Volíem mostrar-los que cal treballar amb tot el que ets per aconseguir alguna cosa”. Stone també va es va referir amb complicitat a Gosling, que no va poder anar a Venècia perquè no es va poder escapar del rodatge de Blade Runner 2: “Si vols conèixer algú de debò, has d'aprendre a ballar-hi”. “El Damien té un gran talent i és molt jove [31 anys]. Però sobretot entrega el cor per crear”, va afegir l'actriu sobre el director.

Cap als Oscar

Després d'aquest primer ball alegre al Lido, tant La La Land com el festival confien ara a reprendre el camí interromput l'any passat. Abans d'Everest, un desastre gairebé tan gran com la tempesta que ataca els seus tràgics escaladors, inaugurar Venècia s'estava convertint en la millor targeta de presentació pels Oscar. Gravity, el 2013, i Birdman, el 2014, van arrencar aquí la seva carrera cap a la glòria. En el fons, Spotlight, últim guardó al millor film, també va debutar a la Mostra, fora de competició. Precisament per això The Hollywood Reporter va publicar un article fa uns dies amb el títol Per què Venècia compta més per als Oscar (perdó, Toronto). I el programa del certamen, més prometedor que mai (Villeneuve, Malick, Wenders, Tom Ford, Kusturica…), reforça aquesta teoria.

La veritat és que les interpretacions (sobretot la de Stone) i l'homenatge entre nostàlgic i irònic que La La Land ret a Hollywood semblen bons atributs de cara a la gran gala del cinema. En tot cas, haurà valgut la pena. I, fins i tot sense premis, la vida seguirà ballant.