Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El Born, memòria i rancor

Jutjar sense veure una proposta d’exposició o demanar que canviï sembla que és des del cas del Macba l’esport de les guerres culturals barcelonines de moda

Cadascú per on l’enfila. Aquest agost ha segregat uns quants temes enganxats als seus enfilats, com si els sonats temessin agafar fred en les seves il·luminacions mediàtiques si no indignen i com si necessitessin l’ardor del primitiu. El to és greu, vinga a sentenciar en lletres d’impremta, siguin de diari o de blogs, piulades i tota la pesca. El cas és emetre el so de ferms! I dos focus encegadors: qui els té més ben posats i que la raó és una i només una, sense possibilitat de dubte ni de matisos ni d’altres perspectives.

Evites llegir tals coses i prou, és el dret de la lectura. Però puden igual, i aquí queden. Els crits per escrit em retreuen fins i tot més que els parlats, però el que més ardor (d’estómac) em causa és allò que ens resistim a percebre, la matriu de les coses. El que no es diu. En aquesta qüestió hi ha un punt inquietant: les exposicions culturals i artístiques que se censuren abans que es puguin veure. Una cosa que fa molt que no succeïa i que ara passa massa a Barcelona, on les guerres culturals són (també) l’últim bram de la moda política. Ens hi anem acostumant, com si res.

En cosa d’un any llarg, tres vegades. Una exposició, La bèstia i el sobirà, al Macba, (recorden?), va estar un dia censurada i sense obrir; després es va poder veure, però la censura va ser palmària: es van eliminar la roda de premsa i la inauguració d’aquella tarda de març del 2015 i durant unes hores semblava que l’expo no s’obriria al públic. Uns mesos després, en el mateix museu, una exposició sobre el fotògraf Xavier Miserachs va desfermar les ires d’alguns dels seus amics i un d’ells se’n va fer ressò i va demanar, en el seu diari, la retirada de l’exposició. Així, com sona. Ara, aquestes setmanes de l’estiu del 2016, en articles i piulades i el que sigui, vinga a posar a parir o a enaltir una exposició històrica al Born que no es veurà fins a l’octubre. A favor o en contra, d’entrada.

La mirada cega. S’han escrit coses assenyades, però la qüestió segueix sent una altra. No sabem com serà l’exposició, però el que se sap sembla que és suficient per fer com si ja l’haguéssim vist i, sobretot, que el no vist porti a un judici. Però en això de les exposicions només val el que es veu. Com en tot, la veritat. Centrar-se en unes escultures que estaran al carrer és, ara, criticar sense veure. A més, no diria que el nostre context pugui ser comparat a l’alemany, no hem tingut un Nuremberg.

D’altra banda, un judici sobre una proposta cultural té el valor d’advertir els futurs visitants que val la pena veure una exposició o no, o donar arguments crítics als qui ja l’han vist. Però, sigui com sigui, cal veure-la. Una exposició no és una arquitectura que roman: una exposició comença i acaba, és efímera per si mateixa. Després d’una, en vénen altres. La programació dels comuns al Born, igual que la de l’anterior etapa independentista, és el que permetrà jutjar el centre i els seus valors d’ara, no una sola exposició. El penós és fer amb Franco Victòria República, impunitat i espai urbà el que tants van fer (artistes inclosos) amb l’expo censurada al Macba: carregar-se-la sense veure-la.

De forma col·loquial es creu que criticar una cosa és atacar-la, però criticar és examinar aquesta cosa en profunditat. El resultat pot ser negatiu o positiu, o de tot una mica. És un judici crític nul jutjar d’entrada una cosa sense revisar-la a fons. Això és més aviat d’agit-prop, agitació i propaganda, com de moment sembla que és aquest cas. Tots podem caure en això, és clar, però, en fi, per a això hi ha l’examen a fons de les coses i veure quin paper hi tens.

Les guerres culturals barcelonines de moda no tenen per contendents els vells enfilats en els seus bojos atuells d’antany, convergents versus socialistes i a l’inrevés (encara que segueixen aquí), sinó els joves lleons amb els seus nous atuells. Comuns versus indepes. Mira que bé. Els nois i les noies estan bé. Temps moguts. Cal preveure el futur, sobretot el propi, que depèn, per a tants portaveus dels uns i els altres, de qui guanyi aquestes lamentables guerres, que són el ressò dels passos. És clar, és clar. Però que no vinguin amb sermons. Per a molts de nosaltres, la memòria no és el rancor.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF