Selecciona Edició
Connecta’t

Estiuejar és de pobres

Sant Adrià de Besòs no per proper deixa de ser exòtic i sobretot perquè m'hi he passat mitja vida llegint

Un tren passa pel pont que creua el Besòs.
Un tren passa pel pont que creua el Besòs.

Estiuejo als meus llibres. Llegeixo tot l'any i, quan arriben les vacances, de vegades faig un viatge en actitud turista durant el qual no puc llegir com voldria, de manera que la majoria de vegades em quedo a casa meva. No he tingut mai un lloc on he anat recurrentment. No sóc de tornar als llocs, em sentiria com l'autor d'un crim. Així que escriuré sobre Sant Adrià de Besòs, que no per proper deixa de ser exòtic, i sobretot perquè m'hi he passat mitja vida llegint, és a dir, estiuejant.

Els estius blaus de Sant Adrià de Besòs, amb el cel lliure allunyant-se més enllà d'on s'entreveu Montgat. La platja verda i taronja, que pren el nom apocalíptic i prosoviètic de Txernòbil (el lèxic com a ruïna) quan ensopega amb el mastodont de les tres xemeneies de la vella Fecsa. Fàbrica de llum a la manera en què Goethe era també fàbrica de llum. Sota el fulgor de les xemeneies, les nits de lectura, les finestres obertes dels blocs, les persianes apujades perquè se'n vagi la calor, el soroll dels automòbils que circulen per l'autopista. Se'n van els cotxes a tota pastilla com passen les frases pel llibre. A l'empara de les tres torres, entre els ferros que ja han arrencat perquè les estan desmantellant, el cruising dels avis i els joves emigrants. Però ara s'han traslladat a la frondositat dels canyars que creixen a la desembocadura del Besòs. I ja a la part de Badalona, la zona nudista i els pisos que van vendre com de luxe a primera línia de mar, i que ningú no va comprar i encara hi són, buits, a primera línia de res, veient com exploten les bombolles de les onades sota els balcons, que mostren rètols d'“en venda”.

UN LLOC PER MENJAR

L'Ateneu. És el bar de l'Ateneu, un local centenari, amb taules de marbre, piano a la paret i fotos del Sant Adrià de l'any en què va nevar.

UN LLOC PER VISITAR

El pont de ferro sobre el riu per on passa el tren. Posar-s'hi a sota i sentir-lo tremolar quan passa. S'arriba deixant enrere el parc fluvial. En aquest lloc hi va haver el primer pont de ferrocarril d'Espanya, el de la línia Mataró-Barcelona.

UN LLOC PER DORMIR

Només hi ha un hotel, així que no és difícil trobar-lo. Els indigents, per la seva banda, dormen al costat dels murs de l'Alcampo i, quan plou, en uns entresolats de ciment que hi ha sota el pont de la vella N-II.

La gespa del parc fluvial, és a dir, l'herba del riu, és un bon lloc per posar-se a llegir. A primera hora, abans que comenci el personal amb el running i les bicicletes, està tot molt tranquil i es veu com els conills salten per les mates, els martinets blancs caminen clavant les potes a l'aigua i una pentecosta de refilets esclata sota la llengua de foc del sol d'agost.

També es pot llegir a la part de dalt, assegut a l'antosta dels murs de contenció del riu. L'esquena recolzada contra la barana. Sentint com el ferro ens llança al clatell l'alè rovellat. Allà mola emportar-se un Richard Price, una novel·la negra moderna, les línies dels diàlegs com barres de la interminable barana, freda, dura, però que dóna seguretat. La gent que passa per aquí no és la mateixa que la que va per baix, a les pistes del parc fluvial. Aquí van vestits normals, no representen res. Van a la seva. Els paquis i els indis amb aquests pantalons tan frescos i aquestes americanes tan rígides. Els subsaharians, que miren sempre a la llunyania, gent d'horitzó. Antigament es veia passar cada dia per aquest lloc una parella que anomenàvem la mare i el fill, però és que eren precisament això. La mare era molt vella, sempre havia estat així de vella. Molt petita, fràgil, cabells blancs despentinats, l'esquena corbada, amb vestits d'una peça una mica sacs. I el fill era alt i moreno. Ample d'espatlles, ulls foscos, bigoti de galant i portava una jaqueta que li anava curta de mànigues de la mateixa manera que li anava curta al Frankenstein que feia Boris Karloff. Però això no era gens monstruós en cap dels dos casos, al contrari, era humanitzador. El fill li portava sempre a la mare la bossa d'anar a comprar, però poques vegades semblava que hi dugués res. Caminaven a poc a poc, uns dies anaven junts, un al costat de l'altra, sempre callats, però així que passaven els anys ell anava més endavant, com si la mare ja no volgués atrapar-lo. Una vegada em van explicar que eren de La Catalana, que feia temps que no tenien casa, que vivien en una cosa semblant a una cova, i que el fill, allà on el vèiem, era un home instruït que llegia i escrivia amb facilitat i sabia de comptes.

Ara la gent s'ho passa bomba en aquest mateix lloc on m'he assegut a llegir i a veure si tornaven a passar la mare i el fill. És el mur del riu a l'altura de la piscina descoberta, i al recinte de la piscina, però separat de l'aigua per una tanca d'arbustos, han obert un bar que es diu Egalité i que serveix menús i també tapes. I cada dimecres hi actuen monologuistes. Durant el dia, la gent es relaxa aquí sentint el xipolleig i els cops de cul que es donen els nens a la piscina, i a la nit es queden prenent copes a l'aire lliure fins que pràcticament surt el sol, si és que alguna vegada ha estat pràctic que el sol surti. Com en una pel·lícula de Cuerda, des d'aquest punt geogràfic al sol se'l veu sortir per darrere dels blocs de la Guàrdia Civil. Fa molt temps que la Guàrdia Civil en va marxar, i a Sant Adrià s'ha continuat fent de dia, que no és poc. Sant Adrià és un lloc formidable, però no cal posar-se presumptuós. A qualsevol lloc es pot estiuejar si es porta un bon llibre.