Selecciona Edició
Connecta’t

Dilma Rousseff: “No lluito pel meu mandat; lluito per la democràcia”

La presidenta del Brasil, destituïda temporalment, es defensa en el procés en contra seva al Senat

Dilma Rousseff demana als senadors que votin en contra de la seva destitució.
Dilma Rousseff demana als senadors que votin en contra de la seva destitució. AP

Després de treure els papers de la bossa, Dilma Rousseff es va prendre un cafè tranquil·lament davant dels senadors abans que tot comencés. La sala era plena de gom a gom, embolcallada de l’aire dens de les sessions històriques. A la tribuna, entre d'altres, hi havia l’expresident Luiz Inácio Lula i el famós cantant Chico Buarque, per donar suport a Rousseff. Aquesta es disposava a defensar-se a si mateixa en el judici polític que, en menys de dos dies, sentenciarà, amb tota probabilitat, la seva destitució com a presidenta de la República. Es van acabar de donar les instruccions, Rousseff es va acabar el cafè i es va encaminar a l’estrada per fer el discurs més important de la seva carrera política, tal vegada també l’últim. Es va espessir un silenci absolut, poc freqüent en una nació sorollosa com el Brasil. El president del Suprem Tribunal Superior, Ricardo Lewandonski, encarregat de presidir la sessió, havia advertit: “Això és un judici, no un debat: no permetré aplaudiments, ni esbroncades, ni cartells, ni rialles”. Rousseff va pujar a l’estrada, i amb veu clara, nerviosa i ferma, va dir: “No lluito pel meu mandat, sinó per la democràcia”.

Davant dels 81 senadors reconvertits en el gran jurat que haurà de decidir, dimarts, si se’n va o es queda, Rousseff, en un discurs dur i emocionant, va apel·lar als sentiments, a la seva història política, al seu caràcter i a la seva trajectòria per deixar clar que la fan fora injustament. Va recordar, com ha recordat moltes vegades (sobretot en campanya electoral), que el 1971, quan era una jove revolucionària de vint anys, va ser capturada i incriminada per les forces de la dictadura. I que llavors se la va jutjar per primera vegada a la seva vida i se la va condemnar sense raó. Hi ha una famosa foto d’aquest dia en la qual apareix una jove Dilma mirant davant d’uns jutges militars que es tapen la cara per no ser reconeguts. “Ara no hi ha tortures, però avui també miro als ulls de les persones que em jutgen. I tots nosaltres serem jutjats per la història”. “Aquesta és la segona vegada en la meva vida en què, juntament amb mi, es jutja la democràcia”, va afegir.

Després va assegurar que respecta els senadors que votaran en contra d’ella, que dóna les gràcies als qui votaran a favor, i es va dirigir als qui encara estan indecisos: “Observin el precedent que s’està creant. No acceptin com a veritat això que si surto jo millorarà la crisi, perquè serà a l’inrevés”.

Malgrat aquest intent de lluitar fins a l’últim minut, una cosa que ha caracteritzat l’actitud de Rousseff durant tot aquest procés, la presidenta reelegida el 2014 ho té molt difícil. En el fons, hi ha molt pocs senadors indecisos i la immensa majoria ha manifestat que votarà a favor de la destitució. N’hi ha prou que 54 dels 81 ho facin. I hi ha prediccions que apunten al fet que seran gairebé 60.

Per això, Rousseff no només va dirigir el seu discurs als senadors que la jutjaran, sinó al país sencer, conscient de la dimensió del moment. Va repetir que els delictes de què l’acusen, haver recorregut a crèdits i a fons de bancs públics per quadrar el pressupost sense permís del Congrés, no són en el fons tals delictes sinó pretextos perquè abandoni el càrrec. En resum: que l’impeachment respon exclusivament a motius polítics i no tècnics ni jurídics. “I no és legítim apartar un president pel conjunt de la seva obra. Això només ho pot fer el poble i els vots”. Després va afegir que aquests motius polítics amaguen interessos que si es descobrissin haurien de tornar a posseir el poder a qualsevol preu”.

En alguns moments va arribar a fallar-li la veu dels nervis. Però n’hi va haver prou amb un got d’aigua i alguns tímids aplaudiments (avortats ràpidament pel president Lewandonski) per continuar. Va reconèixer que havia comès errors (durant aquest segon mandat la crisi econòmica del Brasil es va catapultar) però, en un gir rabiós, va afegir que entre els seus errors “no hi ha la covardia”. “Mai vaig cedir i mai vaig canviar de bàndol”, va afegir, en al·lusió als senadors que en èpoques anteriors li han fet costat i ara votaran en contra seva.