Selecciona Edició
Connecta’t

Mor el còmic Gene Wilder

L'actor, de 83 anys, va protagonitzar pel·lícules com 'El jove Frankenstein', 'Un món de fantasia' o 'Els productors'

Gene Wilder. 

El còmic Gene Wilder, una de les figures més populars en el seu gènere, ha mort aquest dilluns als 83 anys a casa seva, a Stamford (Connecticut), per complicacions derivades de l'alzheimer que patia des de feia tres anys, segons un comunicat del seu nebot. Wilder forma part de l'imaginari col·lectiu gràcies a la seva participació en títols com Un món de fantasia (Willy Wonka i la fàbrica de xocolata), El jove Frankenstein, Selles de muntar calentes, Els productors, La dona de vermell o No em cridis que no et veig.

Wilder va ser dues vegades candidat a l'Oscar: com a actor de repartiment per Els productors, el 1969, i com a coguionista d'El jove Frankenstein, el 1975. A la televisió va obtenir una candidatura als Emmy el 2003 per la seva aparició a Will & Grace. Al final dels setanta i als vuitanta va treballar en quatre pel·lícules amb Richard Pryor, i tots dos es van convertir en una de les parelles còmiques interracials més famoses de la història del cinema gràcies a L'exprés de Chicago, Bojos rematats, No em cridis que no et veig i No m'enredis que m'ho crec. Aquest invent, el de la parella Pryor-Wilder, va ser una creació d'Arthur Hiller, que va morir tot just fa dues setmanes. Ell els va aparellar a L'exprés de Chicago. Pryor i Wilder no van tenir mai gaire bona relació, per l'addicció a les drogues de Pryor. Curiosament, la seva última col·laboració, No m'enredis..., el 1991, va ser l'última aparició de tots dos a la gran pantalla: Pryor es va retirar per culpa d'una esclerosi múltiple que es pot intuir en aquesta comèdia i per la qual va morir el 2005.

Però si algú va marcar la carrera de Wilder és, sens dubte, Mel Brooks, que el va posar al capdavant d'El jove Frankenstein, Selles de muntar calentes i Els productors. Brooks va impulsar també la seva aparició a Will & Grace.

Wilder havia estudiat Interpretació a la Universitat d'Iowa i a Bristol, al Regne Unit, abans de servir dos anys a l'Exèrcit nord-americà entre el 1956 i el 1958. En llicenciar-se de l'Exèrcit, va tornar als estudis, i un altre actor, Charles Grodin, el va convèncer perquè entrés a l'Actors Studio. Allà va ser on va canviar de nom (originalment es deia Jerome Silberman) i des d'allà, l'escola de Lee Strasberg, va començar a treballar a l'off-Broadway en obres com Roots i The Complaisant Lover, per la qual va rebre el guardó Clarence Derwent. El 1964 va treballar a Mare coratge, amb Anne Bancroft. A l'actriu li va agradar Wilder i li va presentar el seu marit, Mel Brooks. Ell li va prometre un paper en una eixelebrada comèdia amb una subtrama amb un musical filonazi, però encara trigaria tres anys a poder produir Els productors, quan Wilder ja havia debutat a la gran pantalla amb Bonnie i Clyde. Poques hores després de la mort, el cineasta i escriptor es va acomiadar del seu actor a Twitter, tot definint-lo com un dels “autèntics grans talents del nostre temps”.

En els seus anys de glòria, els setanta i els vuitanta, aquest còmic jueu nascut en una família d'immigrants russos a Milwaukee, va dirigir cinc pel·lícules: El germà més llest de Sherlock Holmes, El millor amant del món, Els seductors, La dona de vermell i Terrorífica lluna de mel, totes protagonitzades per ell. En aquests anys va actuar també en altres comèdies, com El petit príncep, on donava vida a la guineu, o Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe..., de Woody Allen, en la qual s'enamorava d'una ovella, la Daisy,

La tercera de les seves quatre dones va ser Gilda Radner, un altre gran talent còmic. La seva mort als 42 anys, el 1989, per càncer d'ovaris, va portar Wilder a implicar-se en actes i fundacions contra aquesta malaltia. El còmic va deixar d'actuar per voluntat pròpia, segons va explicar a Alec Baldwin en una entrevista per al canal TCM el 2008: "Em vaig adonar que no m'agrada el show business. En realitat, m'agrada el show, detesto el business". I va dedicar el seu temps a obres benèfiques, a escriure les seves memòries –que va publicar el 2005–, tres novel·les i una recopilació de contes, i a pintar aquarel·les amb la seva quarta dona, Karen Webb, que va conèixer quan ella li va ensenyar a llegir els llavis per al rodatge de No em cridis que no et veig, i amb qui es va casar el 1991.