Barcelona, a ritme de tangos i milongues
L'augment de locals de danses argentines a la ciutat facilita que es puguin ballar cada dia
Per als ballarins de tango, una abraçada desprèn tot el sentiment que transmet la seva connexió. Aquesta és una emoció que es pot sentir diàriament als locals de Barcelona on s'organitzen milongues. Enteses com una activitat per ballar i compartir moments impregnats de l'ambient dels clubs característics de Buenos Aires (Argentina), s'han multiplicat a la capital catalana aquests últims anys, motiu pel qual actualment es poden trobar milongues per a tots els gustos cada dia de la setmana, una realitat que té la seva base en la relació històrica entre la capital argentina i Barcelona. "Els ballarins que volien triomfar en el tango havien de passar per aquí”, assenyala Diego Arcos, president del Casal Argentí.
La Yumba és un dels locals barcelonins amb més història, on els divendres acudeixen unes 100 persones de totes les edats per ballar tango i vals a les milongues —modalitat típica del Río de la Plata, més ràpida i viva que el tango—. Graciela Guerreira i Osvaldo Pérez, una parella d'argentins, de 30 i 43 anys, van arribar a Barcelona amb la idea de crear “una mena de museu del tango”. Per aquest motiu, van fundar l'Escuela de Tango, on imparteixen classes especialitzades en la modalitat més antiga, el tango canyengue. “Volíem expandir la cultura i es va transformar en més del que havíem imaginat”, segons Guerreira, que fa sis anys es van traslladar a un local de Sant Antoni. “Sempre hi ha una oportunitat per conèixer el tango, que és l'expressió més lliure de la dansa”, comenta l'argentina.
A les milongues es balla per tandes, agrupades en tres o cinc balls d'un mateix estil, amb un repertori que se separa per cortines, que és com es diuen els segons entre els canvis de parella o l'orquestra. Amb els anys, cada milonga ha desenvolupat un ambient propi, com la dels dijous a Casa de València, que va evolucionant a mesura que els amants del tango milloren els passos. “Es van crear per l'interès dels catalans per la sensualitat de la dansa, ja que aquest ball era una manera de deixar-se anar en una societat reprimida com la catalana”, explica Arcos. Abans d'una milonga sempre hi ha una classe i totes comparteixen una durada similar que pot arribar fins a les dues hores. Claudio Frost, argentí de 47 anys, organitza La Milonga del Pipa cada dilluns des de fa 10 anys i el seu públic està format per barcelonins i turistes. A més de tango, els seus espectacles sempre han relacionat el ball amb el teatre de caràcter humorístic: “Vaig començar a les Rambles, amb un xou de les Marionetas Tangueras, així que em va agradar la idea de viure de la meva professió”. L'activitat es va traslladar l'any passat de l'antiga seu del Pipa Club, un petit local amb un piano situat a la plaça Reial, al Centre Gallec de la Rambla, amb un espai més ampli i un escenari al costat del bar. “El tango té molta acceptació entre els catalans i començar la setmana amb una bona abraçada és bonic perquè la gent es queda a ballar encara que l'endemà treballin”.
“Catalunya és més tanguera que la resta d’Espanya”
Des de la creació del tango i els seus estils, que daten del segle XIX, el ball es va estendre fins que es va convertir en una dansa universal, especialment arrelada a Barcelona gràcies als vincles que hi va establir Carlos Gardel. El cantant més cèlebre de la història del tango va debutar al Teatre Goya l'any 1925 i la seva estada a la ciutat va preparar el terreny per al desenvolupament de la cultura més enllà de les fronteres argentines. “Catalunya és més tanguera que la resta d'Espanya”, afirma el president del Casal Argentí. “El fet més remarcable és que a la capital catalana hi ha oferta cada nit i diversos festivals, tant a la ciutat com a altres ciutats, com Sitges o Lleida”.
Aquesta influència de l'esperit argentí s'evidencia els dissabtes a la milonga de La Pantera. Dan Claramunt, de 40 anys, va néixer a Catalunya i es va interessar pel tango, ja que era el contrapunt del folklore català. “La primeres milongues eren molt cròniques, ara hi ha molta més varietat", explica. Claramunt va muntar la milonga que ara organitza amb la seva dona, l'argentina Verónica Iriarte. “Els inicis sempre són complicats, després va venir una època molt bona i ara és més estable”, reconeix. A la seva milonga l'ambient és més tranquil, amb unes 30 persones, però ha destacat la pràctica del tango queer, un estil on el rol de la parella de ball no està tan marcat com en el tradicional. I l'ambient de La Milonga del Josep i la Teresa, situada a Sants, també és més familiar. La parella de catalans Josep Morera i Teresa Herrero, ha creat una milonga homònima que funciona des del 1999. "Hi ha gent que va venir la primera vegada que la vam organitzar i des de llavors no han deixat de visitar-nos", ha destacat Morera, que fa 25 anys que balla tango argentí. A més, ha definit que la seva milonga és com una llar acollidora, on el públic habitual té més de 30 anys: “El tango és un sentiment que es balla i un ballarí sempre porta les seves sabates a tot arreu”.
